El mirall de l’ànima
Asseguts al seu llit, un davant de l’altre, amb les cames creuades com els indis, ens miràvem. Les nostres mans es trobaven. No calia dir res, ens miràvem, i res més. Els seus ulls brillaven amb una esplendor quasi admirable. Seria perquè em miraven a mi? La seva tendresa em tenia hipnotitzada, i ell ho sabia.
Sense dir ni una paraula, lentament va apropar el seu rostre al meu, fins a fer-me pessigolles amb les seves pestanyes de l’ull esquerre al meu ull esquerre. Es va quedar així una estona, pestanyejant tan sols de tant en tant.
- Què fas amor meu? – li vaig preguntar.
- Miro la teva ànima.
