Camí de postguerra
El rellotge de la cuina ja havia recorregut la mitja nit. Eren quarts d’una i, altre cop, la Virgínia decidí d’anar al cafè. Es posà una bata de la senyora Gracieta i sortí al carrer. Mentre pujava per aquell carrer estret va sentir la fressa de les fulles que el vent feia volar, com si aquestes parlessin i la fessin culpable d’aquella misèria. En pujar els esgraons, un rajolinet d’aigua s’escolà per dins de l’espardenya i sentí com se li estremien els dits amb la fredor. A la plaça, el vent li féu voleiar la faldilla i, per un moment, es tornà menuda i recordà allò que la mare deia quan ella era una nena i anaven a plegar cireres al torrent del molí vell, sota el cel de l’horabaixa tenyit de foc. Allò no era el que la mare hauria volgut per ella i, en aquells moments, empesa per la ràbia, es jurà que mai més tornaria a veure el món des d’aquell cim, des d’aquell poble estrany, escenari de les seves desgràcies. Arreglant-se els cabells que el vent li havia esbullat, entrà dins l’hostal i, seriosa, saludà la mestressa: Bona nit, Adela, aquella dona de cara rogenca i ulls desperts, de braços molsuts i mans aspres, cansades d’omplir gots de ginebra.
Mostra’l tot »
