L’epicentre dels somnis
La foscor de l’habitació la feia esgarrifà, així que a les palpentes va obrir la finestra per deixar entrar l’oreig estiuenc que, com sempre, arrossegava el tènue perfum dels rosals del jardí. El seu lleuger xiuxiueig fou, aquella nit, la cançó de bressol que l’aclucà els ulls i se l’emportà al mon dels somnis…
Oníricament, va despertar volant sobre la mar, com un ocell, aprofitant la força del vent que l’alçava cap el cel insondable i estrellat. Però no per massa temps, doncs, aviat i qui sap per quina raó, el vent amainà i el seu cos translúcid començà a dibuixar estels sobre les manses aigües fins que l’acolliren les estranyes profunditats abismals d’aquell pèlag mandrós. El silenci sepulcral i les tenebres més obscures la rodejaren, tot i que no al fons d’aquell immens pou de foscor… Allà hi lluïa alguna cosa fugissera que la seduí…
Mostra’l tot »
