Quatre minuts per a la mitjanit
Setze de Novembre de 1943, un quart i onze minuts de dotze
Mira-te-la, fent cua com si res. Em mira de reüll i abaixa el cap com un gos. Potser està avergonyida, ho hauria d’estar. Ara podria ser a Suïssa amb en Shimon i les nenes però sóc aquí i hi sóc per culpa seva. No m’empenyis! Que ja vaig. Ara sí que ens toca. Porto tres hores palplantada aquí fora, nua i plena de blaus. Potser es pensen que no ho sabem el que ens passarà. No ho sé, diria que no els importa. Només som dones, però en devem ser milers i cada cop que es fan les dutxes, en som menys. M’és igual, jo ja no aguanto més, n’estic farta. Però si tan sols, si tan sols… no val la pena ni pensar-ho.
Calleu, sisplau, calleu! Pareu ja de resar! Jo no reso de fa temps, d’ençà que van entrar a casa la Míriam i ens vam amagar dins l’armari. Mira que posar-se a jugar a fet i amagar en aquells moments, al vell mig d’una invasió… Però sé perquè ho va fer, per egoisme. Tota una vida plegades per això. Vam créixer juntes, ens vam acompanyar quan vam entregar els nostres talits i mentre criàvem la canalla. Però ella no volia quedar-se sola i jo no vaig poder trobar l’Esther abans que els soldats. Resava, sí, resava dins l’armari perquè ells no la trobessin o perquè hagués marxat corrents cap casa. Tant de bo hagués estat així. Però quan vaig escoltar la seva veu tremolosa cridant “Mama? Míriam?”, tota la meva fe va esvair-se amb el ressò del tret. Que tossuda que sóc, havia de passar a veure-la abans de marxar, havia de deixar-li l’Esther mentre feia les maletes, havia de preguntar-li… La culpa és meva, ho sé, però l’odio a ella per això.
Mostra’l tot »
