L’agulla
L’agulla, lluent, m’ha fregat la pell i jo he desviat la mirada just abans que travessés la vena amb suavitat i precisió. Sempre he presumit de no tenir cap mena d’escrúpol a l’hora de mirar com em punxen, ja sigui per donar sang, ja sigui per fer una anàlisi. Però aquest cop és diferent. No és la punxada el que m’espanta, sinó tot el que comporta. Aquesta agulla apunta directament al dubte, la incertesa i la por. I encara no sé si, com han fet tants altres abans que jo, potser valdria més seguir vivint en el dubte, i així no haver d’afrontar mai una realitat que esgarrifaria a qualsevol.
Han passat més de deu anys, i encara recordo perfectament com i quan vaig descobrir aquella ombra que se cernia sobre la meva família. Era l’estiu dels meus divuit anys, i va ser l’últim cop que vaig marxar de vacances amb els meus pares. Aquella nit, passejant distretament per sota l’aqüeducte de Segòvia, sentia sense escoltar el que explicava la meva mare a una companya de viatge. Parlava dels avis, i parlava d’una malaltia de nom estrany, i va anomenar el meu pare, dient “en Pere es va fer les proves i no la té, però els altres germans…”. No sé què em va fer reaccionar. Malaltia hereditària? Sentir parlar de la família? El cas és que vaig agafar el fil de la conversa i vaig començar a fer preguntes. Quina malaltia? Corea. És el que té l’avi? Sí. Feia anys que “l’avi estava malalt”, però mai m’havia preocupat per saber què tenia, ni tan sols després d’haver començat Medicina. Per a mi, era vell i prou.
Mostra’l tot »
