El 38 a Clapton Pond
Va besar-se la punta dels dits, molt delicadament, com si besés una seda o el cap d’un bebè. Allargant la mà que transportava el seu tresor etern, va acariciar la suau fusta que donava forma al taüt. De sobte va notar una llacuna als seus ulls, una llacuna encara no desbordada, una llacuna d’aigua clara i pura. El cel era blau, potser el cel més blau que havia vist mai. El vent bufava i jugava amb els seus cabells daurats, que semblaven meduses excitades. Paradoxal, no?
Va dirigir-se cap a casa, eren les set i trenta-sis de la tarda i al cel es podien observar les restes d’un dia d’aquests que fan que no confiïs en ningú. Es va estrènyer l’abric contra el cos tant con va poder i l’aire juganer va deixar de relliscar-li per la pell. Un cop a casa va menjar-se mitja pizza que li va deixar les mans enfarinades i plenes de tomàquet enllaunat. Va fugir.
Mostra’l tot »
