La comesa de l’artífex
Una habitació buida hostatjava aquell meu cos inert. Buida d’emocions, buida de vida i amb un silenci esglaiador, música de l’esvoranc que s’havia produït a la meva ànima. Feia gairebé un mes que havia tornat i quan més temps transcorria, més distància s’instaurava entre el que havia cregut ser abans i el que creia que volia arribar a ser. Enmig d’ambdós éssers irreals, sempre rols socials aparentment tangibles, jo, nua i lliure, perduda i sola, com infant després d’alenar el primer sospir. No era res encara. Ja no era ningú.
Mostra’l tot »
