A balquena et miraria,
mes a empentes i rodolins et guaito.
Ulls clucs i plens de nit
que distrauria a trenc d’alba,
a la bestreta i de sobte
i després a pleret,
abastament.
Tot el matí
Et mantindria a redós
de vigílies i turments
ben a l’aguait i vigilant, per aplanar-te el camí
perquè vagis a raure on més et plagui
a regna solta,
lliurement.
I no aniré de mal borràs ni arronsaré el melic
ja no més aquesta primavera.
Sóc tots els grisos,
espectre d’ànims,
testa d’arc iris.
Alenada somorta, ara bafarada.
Compulsió bulímica,
fatigosa digestió
Sublim, liminar,
es dispara descontrolat,
l’innombrable que sols se sent.
Buit incommensurable de l’ésser,
més encenalls quotidians
muden en preuades virutes.
Et busco en un full en blanc, tot per mi.
Saviesa inexplorada, la que portes amb tu, la que em dibuixa el teu fer.
Honestedat d’aquells que han sentit la vida, injusta i contradictòria, massa aviat.
M’aclapara la teva noblesa, m’incites a la llibertat.
S’albiren nous horitzons d’enteniment en les teves llunes rialleres.
Fotetes i desafiants s’encaren esquivament al dia.
Evasiu només en la forma, tan ple i contundent se’m rebel·les
que beuria de la font encantadora de la innocència que brolles,
assedegadament.
Mostra’l tot »