pluja
Va deixar la finestra oberta per sentir com la puja picava contra la fusta del terra, com l’aigua regalimava per les canonades metàl·liques per sentir com la vida seguia encara que ella es parés amb el temps. Per notar l’aire fresc que la tornava a la vida i la netejava per dins. Perquè les cortines onegessin al ritme del vent i la porta els respongués rebatent contra el marc. Ella volia ser només un cuc, una ensaïmada sota la manta, només sabent que encara era pels sons que la finestra, ara oberta no sap ben bé perquè, deixava entrar.
Va voler, en aquell moment, saltar a la pluja i caure amb ella, va voler sentir les gotes per tot el seu cos, les gotes fredes que es convertien en ella només de tocar la seva pell, i, volar amb elles per sobre les teulades i que la gravetat les fes desintegrar (a ella i a totes les gotes d’ella) als canals que recorrien la ciutat. I anar fins al mar. La mar al mar. I desfer-se entre peixos i algues, i deixar-se endur pel fred corrent entre estrelles i dofins.
Mostra’l tot »
