Arxius d’aquest mateix autor

Sant Jordi

Temps era temps un drac gegantesc i malvat

exigia a diari empassar-se un ramat

al poble de Montblanc… A tots se’ls va cruspir.

A partir d’aleshores, per designar una presa,

sortejaven persones… fins que es fixa un matí

l’atzar mesquí

en la princesa.

 

-No hi vagis -li suplica el seu pare esglaiat-,

fem de nou el sorteig o que hi vagi un criat:

tu ets encara jove!, tu ets de sang reial!,

tu ets la meva filla i perdre’t m’aclapara,

queda’t dins del castell, t’ho prego… -Tant se val

qui sigui, cal

que hi vagi, pare…

 

Ningú n’estava exempt, ni la filla del rei:

he d’acatar el destí, he d’obeir la llei.-

De la muralla estant guaiten els vilatans

que bosc endins partia la princesa valenta.

Va mirant ella el cel i s’encomana als sants:

la sort d’abans

com la lamenta…

 

Cada arbre i cada núvol, que n’eren, de bonics!

Mai més podria veure ni pares ni amics!

El camí li marcava cada cos descarnat

i el baf d’alè fètid i el sentiment de runa

i el fum de la caverna… De dins l’obscuritat,

forassenyat,

el drac, tot d’una,

 

s’alça i l’arpa amb les urpes i ella gemeix “ajut!,

ajut!” i ell està a punt d’engolir-la golut

quan de sobte perceben un cavall a galop,

quan de sobte ataüllen un escut que enlluerna,

una llança que esquinça, un genet cada cop

ja més a prop

de la caverna.

 

Com si fos un falcó ferotge i afamat,

enmig del pit la llança enferrissa i abat

el drac amb tanta força, amb tanta exactitud

que tremola tot ell, que la ferida el serra

de turment, que bramula, que està en menys d’un minut

ert, mort, vençut,

jaient pel terra.

 

Quin prodigi tan màgic!, quin miracle diví!:

cada gota de sang que raja com verí

del cos del drac es torna una rosa llavors.

El cavaller en cull una: -Digneu-vos d’acceptar-la

-li diu amb veu suau-. Els ulls encara absorts,

fent un esforç,

ella li parla:

 

-Bell i dolç cavaller, que en un veloç atac

ens heu deslliurat de les urpes del drac

i de la seva sang n’heu fet néixer un roser,

per tal que el nostre poble i el meu cor us recordi

digueu el vostre nom, bell i dolç cavaller.

I ell respongué:

-Em dic Sant Jordi.

 

Quan van tornar a la vila, el rei semblava boig:

la seva filla, viva!, quina joia!, quin goig!

-Perquè sou just i bo, valent i ben plantat,

perquè en senyal d’amor li heu dat una rosa,

esposeu la princesa, hereteu el regnat,

-el rei de grat

ja li proposa.

 

-M’honoreu, majestat, amb aquest casament,

però no puc quedar-me desgraciadament:

he de matar altres dracs… Diu besant-li la mà:

-Adéu-siau, princesa… Respon ella amb recança:

-Adéu-siau, Sant Jordi… I a l’instant ell se’n va

Montblanc enllà,

brandant la llança.

Comparteix, difon o imprimeix:

  • Facebook
  • Twitter
  • MySpace
  • В закладки Google
  • del.icio.us
  • email
  • Meneame
  • PDF
  • Posterous
  • Print
  • RSS

Salomé

Com rutila en el cel de nit la lluna plena

i al seu voltant els astres al so d’un ritme excels

l’acompanyen amb gràcia, així Salomé mena,

així Salomé balla la dansa dels set vels:

els seus cabells per l’aire floten igual que onades

bressades per la brisa; els seus ulls de gasela

dringuen com picarols;

el seu somriure emmela;

les seves mans embruixen, suaus i delicades;

semblants a coloms blancs, els peus li volen solts.

 

Com el nen que contempla per primera vegada

un migdia d’agost els raigs de sol jugant

sobre la pell del mar i veu en cada onada

el guspireig de l’or, l’esclat d’un diamant,

així de captivat Herodes, el tetrarca,

com ella dansa i salta i es mou amb frenesí,

més àgil que una daina,

més gràcil que un dofí,

la mira i li sotsobra el cor com una barca

que en alta mar l’agita un vent que no amaina.

 

Com un tropell de trons retrunyen per la sala

en emmudir la música els dits dels convidats.

Herodes l’aplaudeix, s’alça del tron i exhala,

tot fitant la dansaire amb ulls meravellats:

-Demana’m el que vulguis i jo t’ho donaré,

apropa’t, sense por, digues què vols, què et plau:

perfums?, sedes?, collars?,

un jardí?, un palau?,

la meitat del reialme? Demana’m, Salomé,

el que vulguis i et juro que a l’acte ho tindràs.-

 

Com el zumzeig que es dreça en un eixam d’abelles

un enorme murmuri s’escampa pel saló.

-Salomé, per què calles? -diu arquejant les celles

Herodes- insisteixo: demana’m, sense por.

-Ni perfums ni vestits ni cap palau dels vostres,

ni la joia més fúlgida mai no em fóra tan grata

com ara aquesta vista:

veure en una safata

de plata ben servida, com si fossin les postres,

la testa de Joan… de Joan el Baptista.

 

Com les arrels d’un arbre fa trémer un terratrèmol,

un silenci glaçat, un calfred abrasant

recorre el cos d’Herodes. Astorat, pàl·lid, trèmul,

la sotja i li suplica: -Repensa-t’ho un instant,

et donaré el que vulguis, tot serà per a tu,

tot menys el que em demanes, tot menys el que m’has dit.-

Amb un esguard que mata,

més tenaç que el granit,

Salomé li respon amb to punyent i dur:

-La testa de Joan damunt d’una safata.

 

Com dos guerrers que pugnen de forma aferrissada,

dins l’esperit d’Herodes lluiten el jurament

jurat i un greu temor: -És Joan tal vegada

un enviat de Déu? Ho sembla realment…

Com puc doncs ordenar assassinar un profeta?

Tanmateix, la promesa, l’hauria de complir…-

A desgrat seu l’acata:

-Aviseu el botxí

i dugueu… –afegeix amb veu capcota i neta-

la testa de Joan damunt d’una safata.

 

Com una falç degolla el blat en temps de sega,

així el braç del botxí talla el cap de Joan.

Quin horror que ensordeix, quin fremiment que encega,

guaitar damunt la plàtera el seu coll ensagnant!

S’estén per tot arreu un crit agut d’esglai.

Herodes, sorneguer, a Salomé li llença:

-Et complau el regal?-

Massa lluny, massa tensa,

ella ja no l’escolta: més resplendent que mai

la mirada li lluu d’una llum infernal.

 

Dreta davant del cap decapitat exclama:

-Em sembla el d’un déu grec, el teu rostre, Joan.

De les teves parpelles raja encara una flama,

una flama que em vexa amb veu desafiant.

Fins i tot mort tens forces per blasmar-me?! Com goses?!

Fins i tot mort m’insultes?! Fins i tot mort em prives

d’amor?! Fins i tot mort

m’omples de diatribes?!

Què t’he fet jo?! Contesta’m! Si són pètals de roses,

pètals, les teves galtes; els teus cabells, un hort,

 

conreat de perfums més negres que les móres,

per què sembla que palpi espines i escorpins?!

Ara mateix podria –atès que em deshonores-

manar que t’enclavessin els ullals ulls endins

uns gossos famolencs o que fossis pastura

ja de voltors voraços… Tanmateix no podria:

tu ets l’únic, Joan,

l’únic que amb bogeria,

l’únic que hauré estimat… En els teus llavis dura

encara la bellesa del coral radiant,

 

els teus llavis em tempten com fruita prohibida…

No vas voler besar-me i ara jo et besaré…-

Com si amb un petó cregués donar-li vida,

el besa amb ferotgia, amb furor, amb deler…

Amb un immens dolor, a poc a poc, aparta

els seus dels llavis d’ell i se’l queda mirant

i entre sospirs li diu:

-I que n’és, d’amargant,

l’amor! Si estàs mort, de què em val estimar-te?-

I etziba el cap pel terra i brama i plora i riu

 

i s’arrenca els cabells i s’esquinça la roba

a trossos Salomé, igual que una dement

que cerca una raó per viure i no la troba.

Esfereït, de sobte, i colèric, se sent

algú que vocifera… És Herodes que mana:

-Mateu-la ja, soldats, mateu aquesta dona

que amb els morts es recrea!-

Fort, tot seguit, ressona

un punyal i un gran xiscle…  Sola, sagnant, insana,

cau morta Salomé, princesa de Judea.

Comparteix, difon o imprimeix:

  • Facebook
  • Twitter
  • MySpace
  • В закладки Google
  • del.icio.us
  • email
  • Meneame
  • PDF
  • Posterous
  • Print
  • RSS

Consells

Defuig

l’enuig.

Esclafa

l’estafa.

Bandeja

l’enveja.

Colltorça

la força.

Expira

la ira.

Embena

la pena.

Desclou

el jou.

Combat

el fat.

Desterra

la guerra.

Complau

la pau.

Escull

l’escull.

Defensa

la pensa.

Indaga

l’obaga.

Entén

la gent.

Aprèn

d’un nen.

Atesta

la festa.

Atura

la ruta.

Reprèn

el tren.

Enjoia

la joia.

Eixona

l’estona.

Preveu

el preu.

Arrela

la vela.

Esprem

el rem.

Admet

el fred.

Descriu

l’estiu.

Remou

el rou.

Ateny

el seny.

Ablama

la flama.

Dissol

el dol.

Irisa

la brisa.

Descús

l’abstrús.

Accepta

un repte.

Bendigues

d’amigues.

Hostatja

bagatge.

Recrea

la idea.

Admira

la lira.

Refon

el món.

Arrosa

la rosa.

Sublima

l’estima.

Desfés

clixés.

Roman

constant.

Somnia

de dia.

Somriu

en viu.

Aparca

la Parca.

Valida

la vida.

Comparteix, difon o imprimeix:

  • Facebook
  • Twitter
  • MySpace
  • В закладки Google
  • del.icio.us
  • email
  • Meneame
  • PDF
  • Posterous
  • Print
  • RSS

Crucifixió

Juntament amb dos més, igual que un criminal,

crucifiquen Jesús a la muntanya dita

«Lloc de la Calavera». Un rètol pengen dalt

de la creu: «Rei dels jueus».

Molta gent aprofita

per llençar-li retrets i omplir-lo de menyspreus:

Mostra’l tot »

Comparteix, difon o imprimeix:

  • Facebook
  • Twitter
  • MySpace
  • В закладки Google
  • del.icio.us
  • email
  • Meneame
  • PDF
  • Posterous
  • Print
  • RSS

Judes

«Aleshores Judes, el qui l’havia traït,

quan veié que l’havien condemnat,

es penedí del que havia fet.»

Mt, 27, 3


A l’hora de sopar, asseguts tots a taula,

-Fes el que hagis de fer -va manar-me Jesús-.

Els meus companys se’l miren amb esperit il·lús.

Jo m’empasso el pa i marxo sense dir-los paraula,

amb el cor fet un nus…:

Mostra’l tot »

Comparteix, difon o imprimeix:

  • Facebook
  • Twitter
  • MySpace
  • В закладки Google
  • del.icio.us
  • email
  • Meneame
  • PDF
  • Posterous
  • Print
  • RSS