Sant Jordi
Temps era temps un drac gegantesc i malvat
exigia a diari empassar-se un ramat
al poble de Montblanc… A tots se’ls va cruspir.
A partir d’aleshores, per designar una presa,
sortejaven persones… fins que es fixa un matí
l’atzar mesquí
en la princesa.
-No hi vagis -li suplica el seu pare esglaiat-,
fem de nou el sorteig o que hi vagi un criat:
tu ets encara jove!, tu ets de sang reial!,
tu ets la meva filla i perdre’t m’aclapara,
queda’t dins del castell, t’ho prego… -Tant se val
qui sigui, cal
que hi vagi, pare…
Ningú n’estava exempt, ni la filla del rei:
he d’acatar el destí, he d’obeir la llei.-
De la muralla estant guaiten els vilatans
que bosc endins partia la princesa valenta.
Va mirant ella el cel i s’encomana als sants:
la sort d’abans
com la lamenta…
Cada arbre i cada núvol, que n’eren, de bonics!
Mai més podria veure ni pares ni amics!
El camí li marcava cada cos descarnat
i el baf d’alè fètid i el sentiment de runa
i el fum de la caverna… De dins l’obscuritat,
forassenyat,
el drac, tot d’una,
s’alça i l’arpa amb les urpes i ella gemeix “ajut!,
ajut!” i ell està a punt d’engolir-la golut
quan de sobte perceben un cavall a galop,
quan de sobte ataüllen un escut que enlluerna,
una llança que esquinça, un genet cada cop
ja més a prop
de la caverna.
Com si fos un falcó ferotge i afamat,
enmig del pit la llança enferrissa i abat
el drac amb tanta força, amb tanta exactitud
que tremola tot ell, que la ferida el serra
de turment, que bramula, que està en menys d’un minut
ert, mort, vençut,
jaient pel terra.
Quin prodigi tan màgic!, quin miracle diví!:
cada gota de sang que raja com verí
del cos del drac es torna una rosa llavors.
El cavaller en cull una: -Digneu-vos d’acceptar-la
-li diu amb veu suau-. Els ulls encara absorts,
fent un esforç,
ella li parla:
-Bell i dolç cavaller, que en un veloç atac
ens heu deslliurat de les urpes del drac
i de la seva sang n’heu fet néixer un roser,
per tal que el nostre poble i el meu cor us recordi
digueu el vostre nom, bell i dolç cavaller.
I ell respongué:
-Em dic Sant Jordi.
Quan van tornar a la vila, el rei semblava boig:
la seva filla, viva!, quina joia!, quin goig!
-Perquè sou just i bo, valent i ben plantat,
perquè en senyal d’amor li heu dat una rosa,
esposeu la princesa, hereteu el regnat,
-el rei de grat
ja li proposa.
-M’honoreu, majestat, amb aquest casament,
però no puc quedar-me desgraciadament:
he de matar altres dracs… Diu besant-li la mà:
-Adéu-siau, princesa… Respon ella amb recança:
-Adéu-siau, Sant Jordi… I a l’instant ell se’n va
Montblanc enllà,
brandant la llança.
