Un gegant amb arrels
Oh, quin esperit té aquell arbre!
Mira com domina el crepuscle
sota la seva majestuositat!
Més ràpid que l’ombra d’un ocell,
esgarrapant sòls des de cels,
un sanglot de nostàlgia s’entravessa.
No viu de somnis que pengen sobre l’aire,
ni desitja posseir el cel.
Són els altres, els que viuen somiant en ell;
el cel posseeix a cada segon,
tot lligant les seves branques
per trencar sa blavor.
Com m’agradaria ser aquell arbre!
Ell viu sense pors,
sense fredors de tristeses.
Simplement la seva felicitat és el vent.
Simplement el Sol li dóna la música
per viure imposant-se amb força al món.
Mostra’l tot »
