Merda en majúscules
Sent clar: Escric merda indesxifrable que no interessa.
A qui li importa saber la fortor que em fot el cap?
O les nits blanques que passo pensant la formula per
Clavar el clau sobre els fulls blancs que prenc per esclaus?
He de ser sincer: Escric com qui escopina, o pitjor, vomita.
Rajo i no paro de besar per tots costats sentiments putrefactes
Mancats d’encant, de passió i de quelcom que remogui consciencies.
La indiferència és el resum i la reacció dels neguits que pareixo.
Un dolor similar al part: els versos són estigmes que em deixen marcat.
Cada un m’esgarrapa la pell quan treu el deformat cap,
No es vol desenganxar, em cremà, m’insulta fins que no el tinc plasmat,
Llavors sóc jo qui em flagel·lo per escriure com un esgarrat.
Perquè seguir, perquè continuar: per no fer un pet com un aglà.
Demano mil disculpes a cada mot que he maltractat i
A les formes que he pres per cagar els meus sentiments,
A les orelles , ulls i ments que han patit les destrosses
D’aquest huracà sense control, d’aquesta puta mar brava,
Que no es comprèn ni a ella mateixa però
Però pren els versos amb follia i nostàlgia.
