Caminant per aquell dolç pas de roses
vaig conviure amb la felicitat
caminant per aquell pas de roses
contemplà la bellesa
Un moment com un segle es fa,
volent que no s’acabi mai
resem per que perduri a l’efimeria
sense contemplar l’inherent pas del temps.Mostra’l tot »
Per a dues vides i una ànima perduda…
Arriba un dia a un aula negre
culpa meva no va ser
però no vaig poder fer
res més…
No sé que dir,
no sé que sentir,
no sé que fer.
L’únic que sé
és que culpa meva no va ser.
Escolto plors i paraules plenes
d’hipòcrita pena,
I algú em pregunta encara
què va ser de nosaltres…
No sé què respondre,
no sé quina cara posar,
no sé si fugir,
o bé deixar-ho estar.
L’únic que sé,
és que culpa meva no va ser.
Resta el dol,
que tot i la mort present
no puc arribar a entendre,
ganes tinc de cridar,
estic ple d’angoixa
i vull plorar…
No sé què desitjar,
no sé fins on pot arribar,
no sé què serà de mi.
L’únic que sé,
és que tota la meva culpa no va ser…
Mostra’l tot »
Degut a la complicitat i per evitar els equívocs, presento el poema com una retòrica a l’existència . Les tres virtuts (les dones) i la humanitat (l’home) es veuran cara a cara amb una pregunta, què degut a la perfecció i tenacitat de la perfecció (les pròpies virtuts (força, intel·ligència i carisma)), intentaran respondre…
Convido a la meditació del tema i a la deducció de les premisses amagades dins la lletra metafòrica completament del conte.
Un macabre conte
jo us explicaré,
quatre casos
tots iguals moriren
oi que bé!
Tots els quatre
una pregunta estranya
es varen fer,
i cap d’ aquests
respondre-la
va poder…
Mostra’l tot »