Com un autòmat cada dia s’esperava sota el portal de casa seva a l’arribada d’ algú que feia temps ignorava que l’esperaven. No ho feia per gust ni de gana, ho feia perquè estava sota la condemna d’ aquells castigats a esperar per por d’acceptar que la seves oportunitats es van escapar amb el primer vol de les orenetes.

Esperava la bufanda fúcsia que sempre li tallava l’alè quan la intuïa rere la cantonada, deixant perdre aquells ulls blaus o verds que recorrien el carrer dirigint-li mirades furtives, o aquelles dolces mans que l’abraçaven impotents. Ell mateix sense saber-ho s’ havia anat recobrint d’ una paret de sal que poc a poc anava convertint-se en la seva tomba. Una estàtua de sal que a força de quedar-se immòbil esperava aturar el temps fins poder-lo fer tornar enrere.

Amaga rere capes de sal un dolor amarg que li trenca el cor. Ja no deixa la bufanda enrere perquè ha forjat tota la seva vida al seu entorn, ha gastat la pintura de la paret on s’hi aguanta cada dia, ha desgastat la butaca en la que s’adorm cada nit mentre recorda un i altre cop aquells moments que de tant en tant encara li fan tremolar. Atrapat per una cadena de música que cansada d’escoltar les mateixes cançons ja no admet discos… El jersei que moribund segueix viu perquè guarda un aroma… Totes les petites capes de sal, sense relació aparent per la resta, que han conformat la rutina. Capes que ara l’obliguen a llevar-se cada matí amb els ulls vermells i rentar-se amb una certa angoixa per no arribar a temps per esperar-la des de la gastada paret que serà la seva tomba.

Mostra’l tot »

En el laberint del minotaure quedar-se quiet era una mala opció, però un pas en fals podia conduir-te a un carreró sense sortida on no t’esperava res més que buit. No hi havia entrada ni sortida així que era inútil buscar el camí correcte, va pensar, no n’hi havia cap o tots ho eren a la seva manera, encara que d’això últim no n’estava del tot segur.

No estava sol, a cada cantonada que girava veia nous rostres i pels carrerons el miraven des del terra moribunds que s’havien cansat de caminar. Ningú havia vist el minotaure encara que tots el temien, potser els que l’havien vist ja no es trobaven allà.

Aviat va descobrir que no fugia sinó que simplement es trobava en aquest lloc, sense saber com ni per què. Després de pensar-ho un moment potser preferiria fugir ja que en aquest cas sabria què estava fent allà. Va decidir córrer, pot semblar una estupidesa córrer si no es té cap destí ni cap pressa però, creieu-me, no és així. Quan corria ja no veia als moribunds, que es fonien amb el paisatge, i no pensava en res més que en coordinar el seu cos per aconseguir la major velocitat possible.

El problema va ser quan el seu cos ja no aguantava més i es va aturar. En aquell instant un cop brutal li va martellejar el cap des del darrere i va penetrar fins al fons. Potser no podia córrer tant com ell però mai li calia aturar-se i tard o d’hora sempre el tornava a atrapar.

Entre aleteigs de papallona
on l’univers s’amaga
en neptuna mirada veig
l’Atlàntida enfonsada

visc al voltant d’un estel blau
que s’encén i s’apaga
nocturna aurora boreal
on la meva ànima naufraga