Mirada de Gel
Poli. Li acabava de dir poli. Una altra de tantes vegades, va pensar. Mai havia entès per què era tan difícil explicar a la gent que un funcionari de presons no era un policia. Si hagués estat policia, segurament no li hauria tocat a ell.
- No sé que està fent aquí- va dir a la dona en un xiuxiueig-, però no tinc temps ni ganes de parlar amb vostè.
Ella no va alterar el més mínim la seva mirada glacial.
- Ja parlarà amb el meu advocat, que ara és també el seu- la fredor de la seva veu competia amb la de la seva mirada-. Jo només vinc a donar-li les gràcies.
Es tractava de la dona d’un antic intern d’aquella mateixa presó. Després de tot, era normal que li agraís el que havia fet, tot i que a ell les paraules d’agraïment no li feien cap mena d’il·lusió. Però el preocupava més la roba que ella vestia.
- No se qui deu ser el seu sastre- li va dir educadament-, però veient-ne la feina, no crec que jo pugui pagar el seu advocat.
Mostra’l tot »
