Una vida efímera
“Adrià, tot no es pot fer!” Cridava el meu avi amb aquella mirada de convenciment paternal i amb aquella falsa saviesa amb la que va viure des de que va néixer. Com coi pretenia aconsellar-me d’aquella manera si ni tan sols havia intentat omplir la seva pròpia vida amb una única tasca solidària dedicada als altres. Com gosava donar-me lliçons vitals d’organització personal si ell representava la pusil·lanimitat en persona. Però bé, al cap i a la fi era el meu avi, i no em quedava cap altre remei que acotar amb el cap les seves paraules i afirmar-li amb un fugaç i tímid obrir i tancar d’ulls que tenia raó, que miraria de trobar recer en aquell maleït camí que havia emprès.
Mostra’l tot »
