La vida i la mort
- Mou-te! Ràpid!
- No puc.
- Hi has de fer alguna cosa. Ara o mai!
Aquella veu penetrava en el meu cervell com el verí d’una serp s’introdueix en la sang desprès d’una mossegada. Però el més curiós de tot era que no provenia de l’exterior, no. Era el meu instint, tant oportú com sempre . I tenia raó, jo ho sabia. Sempre tenia raó. I no es que no volgués fer-li cas, però el meu cos no em responia. Era la por. La maleïda por, que em tenia paralitzat. I els seus ulls. Els seus ulls que no paraven de mirar-me fixament. A mesura que ella s’anava acostant a mi, la seva mirada se’m clavava com una estaca al fons del meu cor, sentenciant-me a un sofriment llarg i dolorós.
No era la primera vegada que em trobava davant d’una situació així. Com ella n’han hagut desenes. Totes actuen de la mateixa manera. I sempre aconsegueixen captivar-me, seduir-me amb la seva bellesa. Això serà algun dia la meva perdició.
- A què esperes? Ara!
Al final vaig poder reaccionar i vaig actuar.
Per-fi l’havia vist. Només portava pocs minuts buscant-lo, però em van semblar hores. Ja m’havia fixat en ell, però va desaparèixer de sobte. Ara que havia reaparegut, no se m’escaparia. Conec be els de la seva índole. Insegurs, distrets, dèbils. En fi, una bona víctima. Un altre badoc més per sumar-hi a la meva llista interminable de triomfs.
Ja faltava poc. Només uns pocs segons més i el tindria sota les meves urpes. La sang em bullia només de pensar-hi. Ja m’havia vist, però no s’atrevia a moure’s. És un covard, com tots els altres. Millor, això em facilitava les coses. Per fi vaig arribar al seu costat, encara que aquell cop les coses no van sortir com jo m’esperava.
El depredador ja havia localitzat a la seva presa. Una enorme serp amb un cor d’assassí i una mirada tan freda com el gel havia visualitzat un petit ratolí entre la foscor. Es van creuar les seves mirades. El mamífer es quedà paralitzat com una estàtua, incapaç de reaccionar enfront de l’avenç del rèptil. Els ulls d’aquest últim n’eren els culpables. L’havia hipnotitzat amb la seva mirada. Ja el tenia a l’abast. Per un moment el límit entre la vida i la mort va ser tan petit, que tots dos conceptes es van fusionar en un de sol. Però la mort reclamava la seva posició dominant sobre l’altre. I amb un moviment extremadament ràpid, la serp s’abalançà contra el ratolí. Però aquest cop la vida li va guanyar la partida al seu antagonista, i el ratolí va reaccionar de manera més ràpida encara, fugint in extremis de la mossegada mortal i escapant-se aprofitant la confusió de la serp. El petit rosegador s’havia escapat del somni etern, almenys aquella nit.
