Arxius d’aquest mateix autor
Venia picant de mans
Era negre i quan venia al migdia ho feia picant de mans. I els botiguers, els que farcien pites, els que regaven geranis, els que estenien roba i els que follaven amb la finestra oberta abans de la migdiada sabien quina hora era quan sentien el clap clap dels seus palmells compassats. Com els veïns de Freud. I caminava rebotant, com si unes converse d’imitació poguessin tenir amortidors. La samarreta era del barça, de feia quatre temporades i heretada de la iaia, que les comprava pel nét biològic que ja no venia a veure-la. Clap clap. I portava un penjoll senegalès enyorat de pols i suor. Si Petrarca hagués vist les dents del seu somriure s’hauria portat les mans al cap en pensar que un dia havia escrit que les de la Laura eren com perles. El negre de les pupil·les del negre senegalès comparat amb les tecles alterades d’un piano sedat quedaria si fa no fa empatat. Clap clap. De vegades també xiulava.
Mostra’l tot »