Penso en tu
“Lugete, o Veneres Cupidinesque!”
Catul 3,1
Mon chéri capitaine, no quedant ja en el món terres per conquistar, salpares direcció inexplorats oceans. I l’atzar volgué que, desafiant les tempestats que m’envoltaven, em trobessis entre l’agitada escuma, nua, tota vestida de nàufrag. Tu no ho sabies, i llavors jo no m’ho esperava, però la teva arribada feia temps, molt de temps, que pacientment l’expectava. I arribares. Arribares sí, per marxar-te. La meva salvatge aparença t’atragué, i t’espantà que pogués lligar-te.
Sense voler-ho en mi encontrares un tresor que no buscaves. Tan sols una mirada et bastà per saber on era el que, ben enterrat, sigil·losament jo amagava. Te’l vaig oferir, i te’l quedares.
Fruit del caprici fou acariciar-me la pell, besar-me-la, cremar-me-la. I el que començà com una insignificant espurna entre gegantines dunes desèrtiques, acabà esdevenint sense adornar-me’n en un poderós astre que, com el sol, flameja il·luminant l’obscuritat que acompanya la seva isolació desolada.
Petit gran amat, partires sense mi, sense ni avisar-me. Sabies que el meu destí és enfonsar-me. Com desitjaria no haver-te conegut i continuar esperant-te! Però no, encara no és massa tard. Gira el timó, capità. Torna a mi. Deixa que els meus ulls, com un far, et guiïn fins al port dels meus braços. Retorna. No veus com desitgen abraçar-te?
Aquí i ara, penso en tu, somio amb tu. Tu, i només tu, ets l’home a qui estimo, a qui puc confiar les virginals costes sagrades on habita l’amor, follia divina de l’ànima.
Mostra’l tot »
