La teva mà…
tocà el meu pèl.
Temperatura…
alta al meu cabell.
Els teus llavis…
formaren zel.
I el ritme lent…
no en el meu cel.
(més avall)
Vull que es confonguin
els ossos dels nostres malucs,
i que quan la lluna surti,
qui està més plena, no endevinis.
Només sóc una poetessa
amb una ampolla als llavis.
(mig plena)
Mostra’l tot »
Com sincronitzats en una perfecta harmonia sota cada alba, sospirant dia rere dia i creient que era el seu deure fins a la fi de la seva curta existència entre el pol·len que les abelles deixaven besar a les seves fulles, una gran plana s’obria sota un nombre incomptable de gira-sols ambarins i esplendorosos somrient al sol.
Mai havien canviat la trajectòria del seu camí, ni la seva forma de girar, sempre observant l’Astre Rei al cel, com si depenguessin de la seva llum per a sobreviure, guiant-se per la seva brillant cara enmig d’un sender que mai haurien de recórrer. Un dia gris significava la perdició, un atemptat contra els seus pètals amb forma d’agulla que marca els segons, quatre hores de desplomar-se sobre la humitat de la terra fèrtil i no saber seguir endavant.
Un dia assolellat, l’esplendor procedia del més alt punt en el cel en una gran amalgama de brillantors parentes dels colors més càlids, la dansa de les plantes era més evident que mai. Sobtadament, un dels gira-sols es va aturar. Va ser inesperat, les fulles dels seus companys es van entrellaçar i els pètals en una allau de grocs es van fondre entre ells.
El responsable de l’enrenou havia estat un únic gira-sol que, un dia qualsevol, havia deixat de mirar el cel.
Mostra’l tot »
Hipocresia barata, ironies per excel·lència i poc més. Lleis mal fundades, policia corrupta a la qual subornen els homes més bruts que els mateixos diners. Drogues i alcohol a la butxaca dels joves, capital en el dels reis. Impostos de raó irrisòria, moda per sobre de tot i degeneració emmascarada després d’una pobresa massa real.
Ens amaguem darrere de la màscara del cos perfecte i les normes per estar en el grup de “gent normal”, sota por de l’opinió aliena. No som conscients de la nostra pròpia extinció; l’únic ésser viu que es destrueix a sí mateix perquè no siguin els altres els primers.
Encegats davant una ímproba realitat, desistim de mirar per no notar les agulles als ulls. El pitjor del cec és dir que és una mica borni, van dir. No som humans, som una còpia mal feta dels primats més arcaics. Seguirem sent-ho mentre el color de pell sigui més important que el de la sang, el sexe que els valors i els diners que les aptituds. I tot i que alguns poden distingir aquests matisos, com dir-ho? No podem arriscar a patir aquest viacrucis, conegut com “discriminació social”.
Capaços de matar per creença de quelcom inexistent, però al que es tem per la por al desconegut. Ara, anem a pensar. Què és millor? Ser intel·ligent i tenir problemes o no ser-ho i no tenir-los? Creiem merèixer tot el món als nostres peus, i que només s’equivoquen els perdedors.
Mostra’l tot »
M’assec davant la meva Olivetti. Sé que plou darrere d’aquest vidre al que anomenem “finestra”, però… Des de quan “finestra” és usat per referir-se a un forat en un edifici i a través del qual mirem, si no veiem més enllà dels nostres ulls buits?
Dubto que un escriptor sigui més que aquests ulls oberts; ens dediquem a afrontar el que els humans no poden a causa de la seva covardia. Potser per això no se’ns considera dignes de confiança. Jo sóc l’excepció que confirma la regla, que és irrefutable malgrat que la detesto.
No tinc dret a ser més hàbil que ningú, i no tinc cap do. El meu problema no és aquest.
Mostra’l tot »
M’allunyaren de tu distanciant únicament
el perfil àvid de l’amor incondicional,
puc no amb tu i solament
si tu no sols dins meu ets real.
Una meitat trencada, morta, esquinçada.
És una ploma sense tinta amb la que els pensaments plasmar,
és una papallona negra sense un dels seus parells d’ales,
és com sense aigua salada… el blau llòbrec del mar.
Tinc ta necessitat.
La de veure ta tendra calor,
la d’olorar ton estimat somriure,
la de palpar ta suau olor.
Mostra’l tot »
Vas tocar i et sabia la boca a fracàs,
el seu germà de nom tenia els ulls clars.
Tu ja no tocares mai més a ningú,
ella és un tros de parpella gelat.
Què cony li falta al món?!
Quan vaig venir ja portava molt temps aquí.
On és el bonic, on l’amor?
Li va portar per la finestra un colom infeliç.
Què vols, què busques?
Ets un gratacels cedit a la ciutat,
hi havia cinc forats al cap
i el blau no et va arribar per davant.
Mostra’l tot »