Quan va entrar a la casa es va quedar observant la sala d’estar. Els mobles eren d’una tonalitat clara, a conjunt amb un sofà de color beix situat al mig de l’estància. Les parets blanques feien que les dimensions de la sala es multipliquessin per dos.

D’acord amb la nota que havia trobat, va seguir escales amunt, seguint una guia d’espelmes perfumades que la guiaven a l’habitació més allunyada de la planta superior. Com més avançava, el cor li bategava a un major ritme, fins que es va trobar davant la porta de l’habitació. Va posar la mà poc a poc damunt del pany, mentre notava que l’excitació li recorria tot el cos, fent eriçar tots els pèls del cos.

En obrir la porta el va veure, estirat al llit, rodejat de pètals de roses, aquell cos que tant havia desitjat, gairebé nuu. Ell es va aixecar i se li va plantar al davant. Va rodejar-la amb els seus braços molt fort, tocant cada centímetre de la seva suau i blanca pell. Els dos notaven els seus cors bategant a gran velocitat.

Estirats damunt els pètals, completament despullats, l’Arnau li va acariciar el coll, els pits i les cuixes amb la punta dels dits, seguint una guia inexistent dels punts més electritzants del seu cos. El fet que ella es mogués i gemegués pel plaer del seu contacte feia que s’excités més. La Laia, tremolant per l’emoció de poder gaudir una nit de passió amb el seu amant, es va inclinar damunt seu, per besar-li el pit llis i fort, mentre descendia lentament, per fer que l’espera esdevingués excitació. Quan va toca el seu membre, va notar com s’estremia i soltava un petit sospir, que intentava ser un gemec dissimulat de plaer.

Mostra’l tot »

Quan naixem, arribem a la vida d’una forma molt curiosa: ens passem nou mesos dins d’un espai tancat, vivint a costelles d’una altra persona que ens alimenta i ens dona els nutrients suficient per passar de ser un embrió a tenir forma humana. Després una força desconeguda ens pressiona per deixar aquella casa que hem utilitzat com a vivenda durant tant de temps. Una vegada estem a fora, una persona vestida de verd ens mira mentre plorem i, sinó, ens peguen dos copets al cul per que ho fem.

Més tard, des de que comencem a caminar fins que arribem als divuit anys ens dediquem a fer impossible la vida dels nostres pares, en que la família més propera pensa que “de petits te’ls haguessis menjat i ara te’n penedeixes de no haver-ho fet”. Aquest és el principi de les nostres relacions socials, que poden marcar el nostre futur. Encara que sembli mentida, els nens són molt cruels a l’escola, ja que qualsevol error pot fer que deixis de ser “un nen qualsevol” per ser “el friki”, “el mocos” o “el raro”. Existeix una lluita aferrissada per ser l’enveja de totes les nenes, que t’admirin i et vulguin imitar en tot.

Mostra’l tot »

Estimada Júlia,

Encara recordo el dia que vam passar al parc fa dos estius. Era un dia esplèndid, un d’aquells dies de maig en que el sol brilla com si fos l’últim, en que una brisa d’aire fresc s’emportava els mals records passats i els raigs de llum travessant les finestres de les cases, les omplia de vida. Era un dia especial, ja que feia vuit anys que ens vam conèixer en aquella sala d’hospital, on es van creuar per primera vegada les nostres mirades, plenes de promeses i llibertats.

Hi havia una gespa mig humida, que tenia olor a terra mullada, envoltat de palmeres i flors de colors impensables, que donaven un toc alegre, característic de la primavera. El parc estava ple de gent, canalla amb les seves mares, parelles robant-se petons d’amagat i conjunts d’amics explicant-se histories de la nit anterior, gaudint d’aquell paratge meravellós.

Mostra’l tot »