et mous entre un avui
No
i un demà
Tampoc.
Dins el quietisme asfixiant
del: mai res passa.
Les hores només
els dies.
Hòstia!
Però els núvols també
passen
i els rius també
rellisquen en l’ànsia
de desembocar, de ploure
a qualsevol enllà millor
i res erosiona més
la terra immutable
i el cos caduc
que l’esperança.
Les galtes plorades
amb massa translacions
anuncien un rostre abrupte
d’afluents secs
desencantats.
Com el món
massa etern en sa mortalitat
cansada.
S’apaga la ciutat rere la persiana
i el llit m’espera indòmit
sempre.
El cadàver del mirall
s’afaita
que vol estar maco.
Em miro els porus, que quasi em veig l’os.
I mai cap llum il·luminarà així mon rostre
ni la veritat, ni l’èxtasi,
ni la felicitat.
Ni tan sols l’artifici
d’un vers mal fet.
Que no hi ha llum fora
d’aquest vàter cagat.
Tot s’ensorra dins un conjunt blavós.
El cel, el banc, els arbres
el parc i les cares. La gespa, el fred.
Les llums que s’encenen clarejant
l’hivern enfosquit. I els núvols.
Puc sentir els motors, el trànsit.
Com parlen més enllà
la quotidianitat insulsa
-que no hi ha res més-
com tot, sempre,
comença, acaba i continua
així
assegut amb jo.