L’al·luvió del 66
En Traian es va esmunyir entre la foscor dels carrers. Plovia, plovia més que abans de la pallissa. Aquell cos trèmul i estomacat de titella corria, no sabia cap a on, però es movia amb la celeritat de qui és empès pels fils de l’ànsia de llibertat, aliè a cap manament racional. Tenia el cos adolorit, a cada gambada sentia que la ronyonada se li esquinçava, però res en aquell instant l’hauria aturat. Corria, no sabia cap a on, però ell corria cada vegada fent salts més grans per evitar els bassals. Al cap de poc, però, de res no servia botar: les clavegueres, tipes d’empassar-se aigua, havien decidit escopir-la en nàusees cada vegada més freqüents i intenses, i l’Arno s’havia desbordat i els carrers estaven inundats. En tombar la Via Benci les cames d’en Traian, buides de força, no van poder aguantar l’envestida del fang i es van doblegar. Tot es va cloure en negre i una sensació de benestar es va apoderar del seu cos que ara arrossegava l’aigua, empesa pel desig de llibertat que els murs li havien negat durant segles.
Mostra’l tot »
