Petites grandeses
Puc trepitjar el terra amb més força, però segueixo sense sentir-lo. Efectivament, no hi és.
“A qui li tocava col·locar els carrers, avui? Jaume? Jaaaume? JAUME? Has tornat a adormir-te? Però, que t’has begut l’enteniment o què? Ets conscient del que has fet? JAUME! Que em sents? Si? Aquesta cara de circumstàncies no et salvarà. Fes el favor de donar-me una bona excusa o… Perquè suposo que la tens, no? De fet, saps què? Millor no diguis res, no vull saber-ho.
Això s’ha de solucionar quan abans. Com voleu que us deixi sols? A la mínima que bado, ja en teniu una apunt. És ben bé que… JAUME! Què carai fas aquí parat com un estaquirot encara? Em treus de polleguera! JAUME! Vols fer el favor de córrer com un boig i enllestir-ho tot? La gent no trigarà a sortir. Que hi ha gent que treballa, Jaume, gent que és responsable i fa el que ha de fer. Ho entens això? Està clar que no. I pots imarginar-te la cara de la gent quan vegi que no hi ha RES? JAUME! Tota l’eternitat treballant per encobrir-ho i TU ho engegaràs tot a rodar!! Fuig d’aquí i soluciona-ho! JA!”
Amb el cap cot, Jaume, sortí volant. Les mans, encara mandroses, s’afanyaven per construir la realitat.
“Ells rai, que ho troben tot fet… Enganyats, però ben acomodats. Potser si que alguna vegada pateixen, però què… No se’ls pot donar tot mastegat, tampoc. Tot i que n’hi hauria algun que potser ja li agradria. Són tan dèbils… Pobres… Tenen sort de no saber res o gairebé res, vaja, que ja hi ha algun llest que intenta escorcollar el misteri. Però que vagi fent. No crec que trobi res que el satisfaci. Tant de bo. Però més aviat al contrari. Potser es desespera entenent que no entén, que no aprèn. Què han d’aprendre, pobres bèsties, si no podrien encabir ni una ínfima part del que jo sé! Però en fi… això vol, així serà. Aquí teniu els carrers, mainada. Sortiu, treballeu, esbargiu-vos… Feu el que volgueu! Aneu fent sense mi, que jo me’n vaig de vacances!”
