Estranyes sensacions oníriques
Apago la música. Es fa tard. Porto quatre hores seguides assajant i gairebé no em noto els peus. D’aquí dos dies ens estrenem, estic nerviós. Tot sortirà bé, tan fàcil de dir, i difícil de creure. Tots els meus companys ja són fora. M’han animat a marxar cap a casa fa estona, però m’he volgut quedar per retocar algunes coses. Perfeccionisme? Més aviat inseguretat.
Sospiro… Deuen ser ben bé les onze de la nit. Començo a notar el terra fred. M’eixugo una mica la suor i em canvio la roba. Em noto cansat, atordit. Em miro en els múltiples miralls de la sala i em dic a mi mateix: sí, sortirà bé.
De sobte, comença a sentir-se una música llunyana. Apago els llums de la sala i surto encuriosit per saber d’on prové aquella música: notes de piano formant un vaivé espectacular i harmoniós. Em sento atret per la música. Hi ha algú més assajant a aquelles hores? Creia que era l’últim. Vaig passant pels passadissos recòndits de l’edifici, guiat per aquesta música que em resulta familiar. No aconsegueixo saber ben bé per què.
Finalment crec haver trobat d’on prové la melodia. Observo pel vidre circular de la porta. I la veig a ella. Ella; exultant, enèrgica i joiosa, formant cercles i siluetes inimaginables i alhora perfectes. Se’m posen els pèls de punta i, acte seguit, em quedo embadalit. La nuesa dels seus braços i de les seves llargues cames em transporta a una mena de suavitat mai experimentada. Té un rostre càlid, d’aquells que evoquen puresa, i alhora, amb els seus ulls negres i penetrants, una certa sensualitat. La noia no em veu però… PLAM! Cops de porta inesperats i eixordadors! Els llums s’apaguen de cop. La música s’atura! Tot és fosc. Ha passat alguna cosa? No veig res. Intento no posar-me nerviós: deu haver-hi hagut algun problema amb el corrent elèctric de l’edifici. Espero uns segons per confirmar que deu ser això.
Mostra’l tot »
