Video del lliurament dels premis
Resum dels actes de Sant Jordi 2010 a la Facultat d’Economia i Empresa, durant els quals es van lliurar els premis.
Textos de la categoria Arrelats 2010
Ja tenim… guanyadores!
El passat dijous 22 d’abril es van lliurar els premis Arrelats i Envers 2010, en un acte poètic celebrat a la Facultat d’Economia i Empresa.
El X Premi Arrelats de narrativa breu va ser per a la Muriel Villanueva Perarnau, pel relat Venia picant de mans i la guanyadora del V Premi Envers de poesia va ser Beatriz Sánchez Ledo pel poema Rialla.
Lliurament dels premis
El dia 22 d’abril, a les 12 h, a la Facultat d’Economia i Empresa, es lliuraran els guardons del X Premi Arrelats de narrativa breu i el V Premi Envers de poesia. Completen l’acte un recital de poesia, a càrrec d’Enric Casasses i Blanca Llum Vidal, una lectura de poemes en diferents llengües, a càrrec d’estudiants de mobilitat de la Facultat, i el lliurament del premi Ensaïmada Lingüística 2010.
L’acte s’emmarca en les activitats anuals de la Primavera de la llengua, organitzades per la Xarxa de Dinamització Lingüística als diferents centres de la UB, durant els mesos de maig i abril.
Enllaços recomanats: www.ub.edu/economiaempresa/tmp/sant-jordi.pdf
Tota la informació dels actes de la Primavera de la llengua a: www.ub.edu/xdl/primavera
Zwart
Un altre cop arribava tard. Els llençols se m’enganxaven de manera que… Au va! No ens enganyem. No tenia ganes de llevar-me. Volia, simplement, anul·lar aquell dimecres insípid. Bé, sigui com sigui, a quarts d’onze ja era a la 210. Sí, a la classe de neuropsicologia amb en Sebastià Delbaño. En general, sóc una persona de remordiments, jo. De debò que sí. Un dia em sabia tan de greu saltar-me classe que vaig trucar al dentista que no hi aniria. Però amb en Sebastià és diferent. Ai, si el veiéssiu…, és tot un personatge. Bé, un personatge… el terme “personatge” se sol aplicar a algú a qui, més o menys, tenim afecte. Diguem que ell és més aviat… patètic. Sí, patètic. Entra a classe amb aires de superioritat i amb roba de catedràtic però amb mirada de déu omniscient… Ai mare… Deixa les seves coses damunt la taula amb elegància d’aprovat que pretén ser d’excel·lent; fa un cop d’ull a les cares dels alumnes o espectadors i, finalment, emprèn els seus discursos ansiosos de ser admirats. El més curiós del tio aquest, però, és que tots els alumnes se l’escolten. Se l’escolten o, potser més aviat s’empassen paraula rere paraula com gossos assedegats. (Ernest, tira-li una goma, és el mínim que es mereix! Fot-li una xinxeta aviam si somriu…) És tan fàcil d’odiar, aquest tipus de gent…
Mostra’l tot »
Guitarra al sol
Recordo amb precisió el primer dia que et vaig observar. Eres com un ocell lliure amb ales de colors. Colors vius, impactants i cridaners. Com els teus mitjons, un de cada color. A ratlles i estampats.
Els teus ulls eren negres, obscurs amb una claror definida. Viatjar en ells, per un moment, va ser una de les meves millors experiències que he viscut.
Mostra’l tot »
Una copa per la dama
Una copa per la dama
Absort en un cul de whisky car, reflexionava de com d’absurd és el món o de com d’absurd sóc jo…En el seu roig de coure de Malta, em sotmetia en un bucle cognitiu. A mesura que assaboria l’amargor del regust que destil·la a la meva glotis, penso en res concret, pensant que aquest moment perduri. Però en el fons sabia que no era el que desitjava, malgrat que realment no sabia que era el que desitjava. Alguns pensaran que beure’s a soles un whisky en un bar a les tres de la matinada és trist, però realment hi ha coses més tristes en el món, o no?
Mostra’l tot »
El viatge
Arribo tard a agafar el meu transport habitual. Els meus dos minuts de relaxació en el moment de l’esmorzar, els hauré de compensar amb un sobreesforç, en la locomoció de la meva bicicleta, que gentilment m’ha prestat el servei municipal de bicicletes que l’ajuntament m’ofereix. Arribo treient el baf per la boca, el trajecte de casa al lloc de les bicicletes, es breu, pero jo amb el meu entrepà de xoriço a l’estòmag, em decideixo a agafar aquesta bici que em transportarà al centre de la ciutat.
Mostra’l tot »
Una i altra vegada
Ha arribat el dia. Després de mesos, ha arribat el moment. Podria dir que ha passat ràpid. No seria veritat. Podria pensar que ha estat fàcil, que no ha costat que els dies anessin passant. Tampoc això seria veritat. Sobretot a partir d’aquella nit. Alguna cosa va passar per no tornar a ser igual. Ara, estic allà, esperant, a peu dret, amb el llibre a la ma, que vull llegir però que no aconsegueixo tenir quiet en una plana. Ara estic allà, a peu dret, sense poder estar en un sol lloc, anant amunt i avall per intentar apaivagar la inquietud que m’envaeix. Al plafó lluminós puc veure, amb unes lletres lluents que no es mereix, que ja ha aterrat. Ja ha arribat. Clavo la mirada a les portes de vidre. Encara tardarà una bona estona, baixar de l’avió, passar la duana, recollir les bosses. Encara tardarà una bona estona però ja tinc la mirada clavada a les portes de vidre. Miro el meu propi reflex a les parets lluents de la terminal i em col·loco be la roba, repassant una i altra vegada el meu aspecte. Se’m veu be. Torno a anar amunt i avall però la inquietud no desapareix. Per fi s’obren les portes i la meva atenció es centra en qui està a punt de sortir. Un grup carregat al que han vingut a buscar una gent cridanera. Una parella endormiscada. Una noia sola. Es tornen a tancar. No hi ha silenci però tampoc sento res. Els pensaments m’aclaparen i m’envaeixen els sentits. Es tornen a obrir i darrera aquell grup el veig, tot sol, amb aspecte d’estar cansat.
Mostra’l tot »
Atrapada en colors
Ofegada en un mar de dubtes negres de mort, desitjava escoltar els colors lliures de la música i de les paraules. Sentí que vivia atrapada en gris. La seva mirada de mel, que ensopia el brunzit de les abelles, contemplà l’enveja verda de bilis vomitada en una follia lila de desesperació. Es desplomà en espiral. I en endinsar-se en un abismal laberint de solitud blava, una música l’abraçà i la recollí en un vol blanc de tornada cap a la vida.
Mostra’l tot »
Gairebé de tarda
El llit estava com l’havia deixat al aixecar-me, gairebé intacta, com acabés d’estendre… Ella es va asseure al costat de la capçalera, estirant les cames, intentant enfonsar el cos, deixant-aclofat amb aquesta morena precisió i cos desemparat . Jo no parava de mirar-la, apreciant-se encara més en aquesta sort, inesperada sort escanyolit, per aquesta companya insòlita i cridanera. Era un moment en que les nostres mirades sentien angoixes de tenir tan poc temps per estar junts. La felicitat entrant en un estat de suspensió, d’aquells que s’han de viure contenint l’alè … de la mirada al petó, un parany pacient que va servir per precedir un altre petó fins a entrar en un món més enllà de la paraula i de les carícies de mans.
Mostra’l tot »
El foraster
Portava hores caminant. No sabia que fer. La incertesa m’angoixava més que la sufocant calor que patia. No havia menjat res en dies. Quasi no em quedaven forces. ¿Quant de temps portava en aquell immens desert? No ho sabia, ja havia perdut el compte. Però no podia descansar, no tenia tal privilegi. No almenys si em volia salvar.
Mostra’l tot »
En la foscor
Estava a casa, acabant el treball de biologia -això és interminable; avui no dormo- quan, de sobte, se’m va parar l’ordinador i em vaig quedar a les fosques. Havia marxat la llum. Les pupil·les, encara acomodades a la claror que, feia un moment, emetia la pantalla de l’ordinador, s’engrandien a marxes forçades a la recerca d’alguna referència física on situar-se. Mentrestant, el negre ho dominava tot. Tènuament vaig començar a intuir la butaca, potser més pel costum de veure-la al mig de la sala que pel mèrit de la vista, i vaig tornar-me a situar al menjador de casa. La taula. La cadira. L’ordinador. Tot era al mateix lloc. Vaig tocar-ho per assegurar-me’n, com si el meu subconscient temés que la foscor hagués fet desaparèixer els objectes físics. Un cop situada -només ha marxat la llum, he de buscar la manera de veure-m’hi. On guardem les llanternes?-, vaig aixecar-me, mantenint els sentits en estat d’alerta per si succeia alguna cosa estranya. Vaig buscar la paret de darrere meu i, amb aquesta garantia, em vaig arrossegar fins al moble més proper, que estava a quatre passes i mitja.
Mostra’l tot »
Solitari home trist de cabells grisos i barret caigut
Si he de situar l’acció diré que era un dia en què un fred matí havia precedit una tarda mullada, el cel havia començat gris per acabar color negre pàl·lid i aquell home va decidir asseure’s una estona al mig d’aquella fosca tarda.
Des de la terrassa, en la qual estava assegut, distingia sense problemes les crestes d’escuma que es formaven sobre la platja, uns anys enrere hauria pogut distingir també les petjades en la sorra humida, però sota el seu barret els seus ulls estaven cansats de veure totes aquelles coses que desitjava esborrar de la seva ment.
Mostra’l tot »