El passat dijous 12 de maig es van lliurar els premis Arrelats i Envers 2011, en un acte celebrat a la Facultat de Química.
El XI Premi Arrelats de narrativa breu va ser per a la Yáiza, pel relat L’agulla i la guanyadora del VI Premi Envers de poesia va ser Laura Coma Vilaplana pel poema Excedent de vida.
Apago la música. Es fa tard. Porto quatre hores seguides assajant i gairebé no em noto els peus. D’aquí dos dies ens estrenem, estic nerviós. Tot sortirà bé, tan fàcil de dir, i difícil de creure. Tots els meus companys ja són fora. M’han animat a marxar cap a casa fa estona, però m’he volgut quedar per retocar algunes coses. Perfeccionisme? Més aviat inseguretat.
Sospiro… Deuen ser ben bé les onze de la nit. Començo a notar el terra fred. M’eixugo una mica la suor i em canvio la roba. Em noto cansat, atordit. Em miro en els múltiples miralls de la sala i em dic a mi mateix: sí, sortirà bé.
De sobte, comença a sentir-se una música llunyana. Apago els llums de la sala i surto encuriosit per saber d’on prové aquella música: notes de piano formant un vaivé espectacular i harmoniós. Em sento atret per la música. Hi ha algú més assajant a aquelles hores? Creia que era l’últim. Vaig passant pels passadissos recòndits de l’edifici, guiat per aquesta música que em resulta familiar. No aconsegueixo saber ben bé per què.
Finalment crec haver trobat d’on prové la melodia. Observo pel vidre circular de la porta. I la veig a ella. Ella; exultant, enèrgica i joiosa, formant cercles i siluetes inimaginables i alhora perfectes. Se’m posen els pèls de punta i, acte seguit, em quedo embadalit. La nuesa dels seus braços i de les seves llargues cames em transporta a una mena de suavitat mai experimentada. Té un rostre càlid, d’aquells que evoquen puresa, i alhora, amb els seus ulls negres i penetrants, una certa sensualitat. La noia no em veu però… PLAM! Cops de porta inesperats i eixordadors! Els llums s’apaguen de cop. La música s’atura! Tot és fosc. Ha passat alguna cosa? No veig res. Intento no posar-me nerviós: deu haver-hi hagut algun problema amb el corrent elèctric de l’edifici. Espero uns segons per confirmar que deu ser això.
Mostra’l tot »
No soc mala persona, us ho juro. No m’agrada passar pel damunt de ningú, mai. Dóna, i rebràs, aquest és el meu lema. Col.laboro amb la Marató de la tele, al Correllengua, a les festes del barri, vaig ser monitor de l’esplai fins que vaig fer els 26! Sense cobrar. I hagués continuat si la Magda no m’hagués exigit els dissabtes a la tarda. Pregunteu-ho a qui vulgueu, tothom us ho confirmarà.
Però sí, ho admeto, a vegades sento una estranya alegria interior amb les desgràcies alienenes, no puc fer-hi res. Però això li passa a tothom, oi?
Mostra’l tot »
He arribat a un punt de la meva vida en que he deixat de ser capaç d’escriure pensant en passat o en futur. Tampoc sóc capaç d’escriure sobre cap altre cosa que no sigui allò que estigui succeint en els precisos moment i lloc en els que estic escrivint. La persona que jo era ahir és algú que no sóc jo, i la persona que seré demà tampoc sóc el jo que sóc ara. Tant l’un com l’altre són gent que no conec, ni ganes que en tinc. El present és l’únic temps que és real, i al mateix temps és l’únic temps que és etern. Dit això, m’aixeco a demanar un altre cafè sol.
Mostra’l tot »
Berta sentia una vergonya extrema des que (adolescent, ella) s’havia posat en evidència i havia “gairebé confessat el seu amor” al seu professor de física quàntica.
Ara, després de reflexionar, comptar 1000 milions de vegades fins a 100 i recompondre’s emocionalment, vagava creient veure (al seu estimat professor) en tot lloc i a tothora (com quan se’t mor un ésser estimat i el reconeixes entre la multitud, encara que saps fefaentment que és impossible)
Mostra’l tot »
Les hores passen i pesen. Ho se perquè les dues agulles d’aquest espantós rellotge de fusta, que penja de la paret estucada d’aquest petit menjador, es mouen sense que ningú no les toqui i jo segueixo sense trobar un tema pel meu relat.
Si ella ja hagués nascut ompliria de llum i contingut les meves pàgines en blanc. Ara estaria aquí al meu costat jugant a obrir i tancar els calaixos d’aquest vell escriptori del que fa nits que no em moc i fixant la seva mirada en un dels meus llibres que com jo tampoc no es mou d’aquí.
Mostra’l tot »
Va obrir el calaix i va deixar-hi la pistola. Perles de suor li gotejaven pel front i una tremolor persistent s’havia apoderat d’ell. Va seure en una cadira i centrà la vista en la planta plena de flors vermelles que hi havia sobre la taula del menjador. Eren unes flors precioses que desprenien una intensa fragància dolça. Les cuidava molt. Les regava sempre que ho necessitaven i no les feia patir gens. Les estimava molt i les veia tan efímeres que necessitava mirar-les durant molt de temps com si d’aquesta manera pogués mantenir-les amb vida eternament.
Mostra’l tot »
El missatge li demanava que endrecés un aula. No li era impossible, però evidenciava que havia passat inadvertit. Era la 717. No hi havia escaló. Obrir la porta amb dificultat i contemplà material informàtic obsolet. Un sentiment d’ injustícia va començar a arrelar-li. No havia obtingut una beca per fer de senyora de la neteja.
Mostra’l tot »
Va obrir la porta i va seure en un raconet, com sempre feia. Va aixecar el cap i va advertir una vella estranyota, que duia una bossa de plàstic amb una carpeta blava, d’aquelles de la Universitat de Barcelona, atrotinada, al seu interior. Quina manera més poètica de portar una carpeta de la uni, va pensar ell, en una bossa del súper. Va veure com la vella treia un llapis i uns papers, esgrogueïts i arrugats, de l’interior de la carpeta, i com se’ls posava damunt la falda mentre seia en un altre raconet, a prop seu. Va pensar que, amb aquella posició, aquella vella estranyota encara es posaria a dibuixar. Va deduir que estava guillada.
Mostra’l tot »
Aquí estàs cavaller, davant del gran portal vell i rovellat, amb l’espasa en una mà i l’altre dominant el cavall. No és el primer cop que et trobes en aquesta situació. Cada dia has de lluitar contra aquell temible drac. Aquest cop el cor també et batega molt fort i les mans et suen, et repeteixes un i un altre cop: no tinc por. S’obre la porta amb un gran espetec i…t’ha tornat a passar: la por ha pogut amb tu i el monstre t’ha tornat a enxampar.
Mostra’l tot »
Sempre baixava les escales de casa a poc a poc, aguantant el pes del seu cos en l’ampla barana per tal que la fusta podrida dels esglaons no cruixís sota els seus peus. Caminava de puntetes pel passadís, pausadament i tensant els braços resseguint la paret amb els dits de les mans. Arribava a la cuina i obria la finestra lentament per intentar evitar el grinyol que provocaven unes frontisses poc untades. Obria l’armariet de sota l’aigüera i n’extreia la cafetera. Pocs minuts després tota la casa s’impregnava d’una irresistible olor a cafè acabat de fer i els sentits de la resta d’habitants de la casa s’aguditzaven. Començaven els badalls, les voltes dins el llit i les corredisses pel pis de dalt.
Mostra’l tot »
Passa pàgina del llibre amb cura de no arrugar-la més del compte i, de sobte, d’entre el paper, alguna cosa rellisca i cau a terra. S’afanya a ajupir-se per recollir-ho i, tan bon punt ho té entre les mans, fins i tot abans de veure-ho, sap que és el recordatori de l’enterrament de la mare d’ell.
Mostra’l tot »
Tinc una vena que em tapa els ulls, però sé que estic de peu i completament nu. Me la trec, i veig que estic al centre d’un cercle de dotze espelmes blanques. Al meu voltant tot és fosc i no sé què hi ha. La superfície del terra està freda. Me n’adono que és de vidre. M’agenollo per fixar-me bé en el meu propi reflex, però no m’arribo a veure la cara. M’apropo encara més i observo que se’m marquen tots els ossos del crani. Tant, que sembla que no tingui pell ni ulls. La resta del cos me’l veig normal. Escolto un so dens i continuat, com d’una màquina en perpetu funcionament. Cada cop sento la sang bombejar amb més força dins meu, al ritme que marca la màquina, fins que perdo la noció de l’espai. Sento olor a mirra. Allà a on miri veig flors i ciris. Flors vermelles per tot arreu. Miro el meu cos i veig que tinc una sèrie de talls, estratègicament situats segur, però segons una lògica que desconec. Als meus peus ja no hi ha vidre, el terreny s’ha convertit en una massa viscosa que no para de moure’s. Al fixar-m’hi bé descobreixo que aquesta massa són serps, infinites serps amb una banya al front cadascuna. Em fereixen els peus, però no em fan mal. Tot al meu voltant està fet de formes geomètriques, matemàticament impossibles. Són com de cristall, i poc a poc van establint un joc de reflexes que ho inunda tot de llum. Les serps es confonen amb les formes, com en un mar de mercuri radiant. Algunes d’elles tenen ales, i alcen el vol com si intentessin escapar de la matèria caòtica de la que provenen. Però ara hi ha una sèrie d’individus panxuts amb cara de gos, també nuus, que amb moviments sapastres cacen a les serps voladores. Quan les tenen subjectes les entaforen dins una espècie de calderes amb foc. Cada cop que això passa, es produeix un esclat de formes impossibles, i de la confusió en reneixen més individus panxuts i amb cara de gos, però amb ales i amb el penis erecte. Tal com surten alcen el vol cap amunt tots excitats, des d’on sembla que cau una pluja de foc. Per tot arreu hi ha llum. N’hi ha tanta que tot el que veig es d’un blanc encegador, amb alguna que altra ombra vermellosa. Me n’adono de que jo segueixo estant al centre de tot aquest batibull. És com si tot al meu voltant fos un remolí i jo estigués situat a la part inferior del seu eix. Mentre tots aquests éssers van ascendint entre les flames, jo vaig descendint poc a poc. Si fa uns instants tenia fred i em sentia desemparat enmig de la immensitat, cada cop em sento més calentó i resguardat, com si estigués baixant per un embut. Si abans tot el meu voltant era punxant i hostil, cada cop és més flonjo i agradable. La llum s’esmorteeix progressivament i les parets de l’embut van esdevenint més rosades. Els lladrucs ja queden lluny; ara tot és quietud i misteri. Crec que estic dins d’un úter. Està tot ple de vegetació, exuberant però subterrània. És com un jardí. Un jardí intrauterí. Al bell mig hi ha una font, però no treu aigua, treu vi. Per fi he arribat al meu destí.
Va entrar al teatre. D’una escola, un dia de desembre, en aquella temporada que a les escoles els nens i nenes fan actuacions dedicades als pares, en motiu de la joia que ens omple a tots per Nadal. Ell va anar-hi perquè la seva xicota era monitora d’un grup de nenes que feien gimnàstica i que havien preparat una coreografia. Cada curs feia una exhibició, i el teatre era ple de gent, esperant veure el què. Ell va seure, com qui no vol la cosa, una mica al marge, prudent, discret, tranquil de moment. Era allà per una mera qüestió de compromís.
Mostra’l tot »