La guanyadora del premi Arrelats d'enguany recollint el premi.

La guanyadora del premi Envers d'enguany llegint el text premiat

El passat dimecres 25 d’abril es van lliurar els premis Arrelats i Envers 2012, en un acte celebrat a la Facultat de Farmàcia.

El XII Premi Arrelats de narrativa breu va ser per a la Elena Lucía López Serrano, estudiant de Medicina, pel relat Erosín© i la guanyadora del VII Premi Envers de poesia va ser Roser Bastida Barau, estudiant de Farmàcia, pel poema La força la guardava per empènyer-te, clavellina.

El dia 25 d’abril, a les 12.30 h, a l’Aula Magna de la Facultat de Farmàcia, es lliuraran els guardons del XII Premi Arrelats de narrativa breu i el VII Premi Envers de poesia.

Completen l’acte una lectura de poemes en diferents llengües, a càrrec d’estudiants de mobilitat de la Facultat, el lliurament del XIV Premi a la Qualitat Lingüística de la Facultat de Farmàcia i un concert de Sant Jordi a càrrec de la Coral de la Facultat de Farmàcia

L’acte s’emmarca en les activitats anuals de la Primavera de la llengua, organitzades per la Xarxa de Dinamització Lingüística als diferents centres de la UB, durant els mesos de maig i abril.

Tota la informació dels actes de la Primavera de la llengua a: www.ub.edu/xdl/sl

Va encendre’s un cigarret, va aposentar-se a la cadira del despatx i va començar:

Quan jugava a futbol feia valer l’aire petulant innat que tenia. Fanfarró de mena, garrell, trepa de proporcions desmesurades, també era un toix rematat, se li notava. Potser sigui aquesta manca de tall mental la que va provocar l’accident. Perquè canviar la roda del cotxe en un carrer amb un pendent tan desfermat, només podia ser obra d’un talòs en tota regla. El resultat de l’accident és prou conegut…

Va apagar el cigarret entre un sospir. No li feia el pes. Va encendre’n un altre, s’aposentà i començà:

A la nit havia plogut. L’olor matutina als carrers era fresca, i es dibuixava un dia nítid, d’aquells en què la lucidesa del paisatge urbà concorda harmònicament amb l’ànima dels seus habitants. El port, la línia perfectament traçada del mar, el passeig, els autobusos i taxis acolorits, els turonets acabats de llevar. I la gentada. Gaudint discretament d’una solitud forjada de complicitat amb l’entorn. I el “barrabum” de les persianes ressonant als carrerons estrets del barri antic…

Va apagar el cigarret i es va preparar un te calent. No el convencia pas. Va encendre’n un altre, va aposentar-se i va començar:

Li acaronava els cabells, i amb els peus, entretant, li friccionava les cames. Més endavant els manyacs disminuïen cap al coll fins assolir els pits, i de les moixaines innocents es passava a les palpejades passionals. El moment culminant de la vetllada però, sempre arribava més tard, quan s’ataüllaven indicis d’avorriment… Llavors encetava la seva carícia predilecte: apropar els llavis al seu nas… Quin nas més perfecte que tenia! Petitet, ajustat, ni arrodonit ni punxegut, repartidor d’harmonia a banda i banda de la simetria facial del qual era responsable directe, un nas d’aparença insignificant, però fonament indestriable de la seva bellesa, n’estava convençut…

Després de l’última xarrupada de te, va fer que no amb el cap. Un cigarret el calmaria. S’aposentà i començà altra vegada:

Calçat esportiu, pantalons curts -la cuixa alliberada a pam i mig del genoll, com els futbolistes d’antuvi…-, samarreta microfibrada, cinta al cap -sí, cinta al cap!- i a córrer. Tanmateix, prompte s’adonava que les cames li feien figa. L’arrencada era ferma, prometedora. Però ai! Flaquejava i no es veia amb esma de continuar. La història es repetia, un dia, i un altre. Era estrany perquè estava habituat a fer esport, així que el mal no venia perquè fos maldestre de mena. Era fotut. I més: començava resolut, s’envalentia…. I arribava la frustració. Així fins que un dia…

Va dir prou. No podia seguir d’aquesta manera. Va tornar a encendre un altre cigarret, va aposentar-se a la seva cadira de despatx i va acabar:

Feia mesos que l’escriptor passava una etapa poc fructífera. D’aquelles obscures, que diuen. Sempre he pensat, però, que dir-ne així detonava un aire de misticisme que jugava a favor dels artistes, àdhuc l’escriptor, i que en realitat no era més que una coartada per no donar compte de la droperia que arrossegava. La mateixa droperia que no li permetia posar-se els pantalons curts, la samarreta microfibrada, la cinta al cap, i anar al gimnàs que tenia pagat. L’obscuritat, però, també podia venir-li d’algun tropell sentimental; s’havia posat gelós d’un amic de la seva xicota. Un morenot d’ulls blaus, cepat i corpulent, de molt èxit entre la concurrència femenina i que, per més inri, era el màxim golejador de l’equip de futbol del barri. Els havia vist junts passar en cotxe i la imatge li havia atiat tots els mals… S’havia trasbalsat fins al punt d’empetitir-se davant del mirall, contemplant la seva desafortunada nàpia i revivint moments indefensos com, quan a l’escola, li deien “nassarut”. Ara que, la inanitat també li venia de la sequera en el terreny sexual; feia setmanes que res de res. Així, un dia plujós, lluny de la seva estimada ciutat que tan enyorava, va decidir trencar la inèrcia negativa amb l’escriptura: L’arrencada era ferma, prometedora. Però ai! Flaquejava i no es veia amb esma de continuar… Tan fotut com estava, fins i tot havia tingut llamineres temptacions de tornar a fumar, després de tants anys…

Vaig pensar que tot allò no importaria a ningú. Vaig encetar un cigarret, em vaig aposentar…

Jutjat de Violència sobre la Dona núm. 1

Que bonic que és l’amor ! bé, vull dir, que bonica que és la passió… i el sexe, sí, això mateix, aquest desig que notes dins teu, molt endins, que va prenent cos, es manifesta i va pujant, pujant i es desvetlla de cop, sobretot quan veus que la Xuan es treu la camisa i la faldilla, davant teu, a l’habitació amb una claror més aviat tènue, i aquell quadre amb una divinitat xinesa, amb el riu i el pont típic xinés al fons, encara ho feia més llaminer, creava ambient, afrodisíac, sí. I quan la Xuan em diu que li descordi els sostenidors, i la deixo només amb aquell tanga menut… que voleu que us digui. Ja ho sabeu, m’imagino, la trempera era important, molt, jovenívola, i això que jo ja no sóc tant jove. La primera vegada jo anava una mica amb tensió, era una trobada furtiva amb la Xuan, perquè el seu marit, Li Xang, treballa al bar i plega molt tard, i no s’entenen i ens vam enamorar de seguida, i ella necessitava unes carícies que diu que no li donava, aquell tros de bèstia. La segona va ser la de la seguretat en mi mateix, superades les incerteses de l’espai i de la resposta de la meva jove amant xinesa, dolça, complaent, tot i que una mica tímida, però en aquesta fragilitat hi havia un encant eròtic especial, almenys per mi. La tercera trobada era la de la consolidació, fins que arribà ell…

-Respongui la pregunta que li ha fet el fiscal, Sr. Rogent.

-Si senyoria, quan érem tots dos a l’habitació, vam sentir un soroll al passadís, i una veu d’home, inintel·ligible, i de cop el Sr. Li Xang, entrà dins la cambra, adreçant-se amb posat amenaçador cap a mi, els braços per davant amb els punys tancats, em digué no sé què que no vaig pas entendre, i ella em digué, amb el castellà improvisat amb què ens enteníem, que marxés ràpid. Vaig sortir, nu i agafant els calçotets i la resta de la roba, que em vaig posar al rebedor, i vaig fugir escales avall, un quart pis.

-Va veure com l’agredia a ella?

-No senyoria, ella m’ho va explicar, quan em va trucar al cap de dos dies. Jo, en el trajecte pel passadís fins la porta del pis, vaig sentir soroll d’objectes que queien per terra, coses del tocador, crec, uns gerrets de decoració i ampolles de colònia i crema hidratant, i un joier amb bijuteria, i vaig sentir uns xiscles molt forts d’ella, i em vaig espantar, i ja al carrer vaig trucar els mossos d’esquadra.

-D’acord, ja veig que coincideix amb l’atestat dels mossos, on diu que un home que no es va voler identificar, va trucar-los pels volts de les 2:45 hores del divendres. Així no van ser els veïns de dalt, els qui van trucar?

-No, no, vaig ser jo, perquè vaig témer per la integritat de la Sra. Xuan.

-Gràcies, té la paraula l’advocat de l’imputat…

Deia que la tercera vegada era la de la consolidació, i és que ho era, per mi, anar a aquell piset del barri de Cerdanyola, de Mataró, era anar a un petit paradís, on m’esperava la meva noia, la xineta del meu cor, només obrir-me la porta flairava aquell perfum que li vaig comprar, Euforia, de Kalvin Klein, d’una fragància floral de roses i dolça, per mi afrodisíaca, sobretot quan l’olorava a la seva pell i li mossegava la nuca i els contorns del coll. Ai Déu meu! era en plena batalla iniciada precisament per la nuca que vaig sentir el soroll al passadís que he explicat al jutge de violència sobre la dona. I la tensió que notaven els calçotets, boxer força llampants, es tractava d’estar sexy, es va desfer en un moment, va quedar reduïda a la mínima expressió. I els batecs de cor, que just abans insuflaven sang on calia, es van convertir en un gran acolloniment. Xuan meva, t’estimo, però si vols que ens continuem veient canviarem d’estratègia i sobretot de lloc on fer les nostres trobades d’amor.

Des que va sortir al mercat, Erosín© ha generat molta polèmica. Una càpsula capaç de fer que no t’enamoris, i prevenir així el patiment del desamor, està destinada a la controvèrsia. Ja des de les seves fases del desenvolupament van sorgir els naturistes clamant que anava contra la capacitat més exclusiva de l’ésser humà: amar. I que manipulant-la passaríem a ser micos amb el desig sexual desinhibit. Però com que diversos estudis predeien un bon mercat, i com que no s’havien registrat efectes adversos greus, la empresa farmacèutica no va tenir cap mena d’escrúpols per tirar endavant els protocols.

Així doncs, al ser Erosín© tan mediàtica, van sorgir col·lectius religiosos reivindicant el patiment amorós com a mitjà de redempció. En l’altre extrem, hi havia el moviment neofeminista que difonia la idea que, perquè la dona s’igualés a l’home en drets, havia de guanyar llibertat sobre els seu propi cos i àdhuc sentiments, per tal que sempre que es volgués divertir, pogués gaudir sense patir una ressaca emocional, tal com la majoria del sexe masculí podia fer.

I, en mig de tot plegat, m’hi trobo jo. En un banc de la plaça del barri amb els diners a la tarja de crèdit. Prop de vint euros costa la mono-dosi d’Erosín©. Però el problema, ara, no són els diners. Podria comprar-la sense que la meva economia trontollés. El quid de la qüestió és: quins efectes tindrà en el meu estat emocional, i de la percepció de mi mateixa? Passaré a ser una proscrita si la prenc? Una fresca? O simplement seré lliure, menys vulnerable i se m’obrirà una via diferent per viure la vida? Però, tot plegat, què vull jo? Què estic disposada a arriscar? Si la prengués, els efectes d’Erosín© no durarien més enllà de sis mesos. I si aconsegueixo estar tot aquell temps veient-me amb el mateix noi, llavors valdrà la pena arriscar-se a poder-se enamorar. O tal vegada després d’unes quantes experiències serà molt estrany agafar afecte, confiança i complicitat a una persona i després no enamorar-te ni sentir cap mena de lligam? I per l’altra persona, seria just? Li hauria d’advertir? Seré rebutjada? Seré inhumana, buida, freda?

O pel contrari això no succeirà perquè mai veuré un noi dos cops seguits? És el que m’ha estat passant, bàsicament perquè ells no volen res més compromès. I l’excusa acostuma a ser que no volen fer-me mal…Si jo els pogués dir: mira, per mi no et preocupis, ja he pres precaucions…tal vegada no s’acabaria tot tan d’hora…
Però té sentit continuar quelcom sense expectatives?

No puc passar-me tota la vida decidint. Ja he reflexionat prou. I com sempre, les decisions s’acaben prenent en funció del que et ve de gust en aquell precís instant.

La farmacèutica opera amb eficàcia, però es pren un segon per mirar-me als ulls i un sord «vols dir?» se’n desprèn.

Francesca es va aixecar cansada l’endemà de la celebració del seu divuitè aniversari. De sobte, se’n va adonar. A casa seva tot era al seu lloc, els seus pares xerraven com sempre, la seva germana la saludava. Tot semblava igual, però tot havia canviar. No va trigar a adonar-se que aquells que sempre havia cregut els seus pares, eren persones que feien un paper. Quin propòsit tenia que aquelles persones fessin veure que eren els seus pares?, perquè havia trigat a adonar-se’n?… Era diumenge, dissimulava fent veure que no s’havia adonat, quan va sonar el mòbil. Era Maria, una amiga, volia quedar per sortir aquella tarda. Va trobar-se amb ella a les sis. Tot anava bé, quan ella va preguntar per un veí. De què coneixia ella el seu veí? No recordava haver parlat mai d’ell. De mica en mica, se’n va anar adonant que estava sola, tota aquella gent feia un paper, tenia un paper, buscaven alguna cosa d’ella i no sabia què.

Aquella no era la seva amiga, així que li ho va dir. Ja no volia saber res d’ella. Va tornar a casa i es va tancar a la seva habitació, mentre escrivia obsessivament paperets que després penjava a la finestra. Paperets que deien entre d’altres coses: “Què voleu de mi?”. Sé que em vigileu”,…

Aquella nit no va voler sopar. Aquelles persones que es feien passar pels seus pares, li haurien posar qualsevol cosa al menjar, els havia descobert. Va trigar a adormir-se, vigilava la porta, vigilava la finestra. Finalment, se’n va adormir. L’endemà va anar a classe. Mentre la resta d’alumnes escoltava la avorrida professora, ella estava entretinguda en altres coses, comptava les noies que a la seva classe es deien igual que ella. Cinc noies. Per a ella, era molt estrany que n’hi hagués tantes noies amb el seu nom en un nombre d’alumnes tan petit. El seu nom era antiquat i poc freqüent. Massa noies amb el seu nom, això no era casualitat. Va cridar: “Què voleu de mi?” i va acusar tothom de perseguir-la.
En arribar a casa, no va dinar i va anar directament a la seva habitació, on va escriure amb pols tremolós una carta sense remitent, que s’adreçava a una direcció inventada. A continuació, va sortir al carrer, on va trobar una bústia, dins el forat de la qual es va esmunyir la carta… No va dormir. Els seus suposats pares i germana colpejaven la porta. Tenia por. Al dia següent, a la seva bústia hi era la carta. Ja tenia la prova.

Va ficar algunes peces de roba en una petita maleta. Tenia uns petits estalvis en una antiga llibreta d’una caixa d’estalvis, que li va obrir la seva àvia abans de morir. Va treure els diners. Després de sortir de la caixa, es dirigí cap al carrer. Va obrir un periòdic… i va agafar el tren…

Ja estava fet. Havia deixat Sabadell per instal.lar-se en una pensió de Barcelona. Allà es va tancar en la habitació, no va anar ni tan sols al lavabo per si havien càmeres.

L’endemà va anar a comprar un ganivet, perquè volia anar protegida. No sabia el que volia aquella gent. Tenia gana i va anar a comprar a un supermercat. Ella no va saber ni com ni perquè, però va acabar amb un ganivet a la mà, cridant i emmanillada per uns falsos policies. Ja l’havien trobat. El cotxe de policia corria sota els sorolls dels seus peus, que no podien estar-se quiets.

La van portar a un lloc on hi havia dones joves vestides d’infermeres. Hi havia una dona gran que les manava que li donessin unes pastilles. Les pastilles de la vergonya, com ella les va batejar més endavant, perquè després d’uns dies li feien sentir vergonya del passat.

Un dia va sortir d’allà. Ara els seus pares eren els seus pares, les seves amigues eren les seves amigues i la policia era la policia. Llavors, un dia va anar classe… I ja no hi havien tantes noies que es deien Francesca. Només hi havia una. Li va donar un sobre. El va obrir. Allà es llegia : Perdona, només era un joc…

En aquest dia en que he practicat la silva

Transformat en malhumor,

No m’he concentrat ni mica de dia

Ni he escoltat raons.

Quan el sol se’n vagi i la lluna minvant

Observi el teu caminar,

La nit fosca em transmetrà l’alegria

Sabent que et podré besar.

Avui un d’ells ha afegit un parell de noies al grup. Són més joves que ells, potser fins i tot menors d’edat. Estan contents. Duen un parell d’anys de vida universitària i estan veient poca cuixa.

-Anem on sempre.

El bar el duu una parella de xinesos. És el més barat del centre. No és que rebin un tracte especialment deferent per ser habituals -el propietari és massa esquerp per això-, però van fent. S’asseuen al fons, al costat d’un mirall immens que els ajudarà a gaudir d’amagat de les agradables figures de les seves acompanyants.

Aviat davant de cadascun d’ells hi ha un parell de gerres buides de cervesa. Una de les noies, però, no beu. És bonica. No han trigat a oferir-se a convidar-la, però ella ha insistit que no vol res. També ha esquivat les preguntes sobre si es trobava malament i necessitava ajuda, companyia, xòfer, un medicament que tinc al pis a dues cantonades d’aquí i altres malintencionades galanteries. Ara escolta amb prou atenció com un dels més ben plantats va estar a punt de guanyar un concurs de cant.

La noia cau de cul a terra. Ell se sorprèn: no es considera bo explicant històries inventades. Està disposat a ajupir-se a ajudar-la a aixecar-se quan s’adona que qui l’ha tirada ha estat el xinès del bar, no pas ell. Ara l’home sosté la cadira a les mans.

-Si no consume, no silla.

I sense domini de les pauses dramàtiques, s’endú la cadira abans que ell pugui ni tan sols pensar a demanar una consumició per la noia.

-Serà imbècil! -diu ella mentre s’aixeca.

-Fotem el camp -diu ell amb to còmplice.

-Sí, fotem el camp -s’afegeix la resta, recordant-los que allò no és una cita de parella.

I desfilen cap a la barra disposats a fer notar que a un habitual no se li fa això sense conseqüències.

-Jo no pago -li diu ell-. Me la porten fluixa les gerres.

Ella no ho veu clar, però esperen el grup al costat de la porta mentre ell fa un cigarret i li diu que aquests xinesos no tenen ulls sinó pels diners.

-Faltan cosas -El cambrer ha sortit a fora per exigir-los el pagament. – Faltan cosas.

Ell se’n mofa i marxaria si no fos perquè en aquell moment passa un cotxe amb llums blaves.

El xinès corre rere la policia cridant, i aconsegueix que s’aturin. Ell s’adona que s’ha posat en problemes. Per sort no està massa avesat als valors; no té problemes amb mentir. “Els en colaré una de bona”, pensa. No està espantat, però sap que ella sí, i que així no es lliga…

El xinès els narra la història prou fidedignement, sense ometre les parts que poden generar antipatia cap a ell, com l’incident de la cadira. Ell sap que això és una prova que el xinès creu en el que fa, que considera que amb la veritat per davant ell és la víctima. Això no li va a favor.

Un policia s’acosta a ell.

“No pateixis. Ho fan sovint aquests xinos.”

Li pica l’ullet. Amb un gest irònic fa callar l’amo del bar i li diu que no es preocupi, que entén la seva situació. Que tanqui el bar i se’n vagi a dormir, que el món és molt injust. Mentre se’n va li passa pel costat i li xiuxiueja a l’orella: sort amb la mossa.

El so del cotxe de policia arrencant és més sec que de costum. Alguna cosa ha trencat la nit, com si la realitat s’hagués escurat la gola només per deixar clar que no se’n poden evadir bevent un parell de cerveses. Ell ja no es nota tan eufòric. El món de cop és nítid al seu cap com si mai hagués provat una gota d’alcohol.

Ella s’excusa tan aviat com pot. Ho sento, he de tornar a casa. Ell admet la derrota i la veu com enfila el carrer dels Encantats cap al nord, i com tomba a la primera cruïlla amb Josep Carner, cap a l’oest. Llavors la perd de vista.

La Caterina entra al Vint-i-dos, un bar portat per una parella de xinesos. Al fons hi ha una taula buida, al costat d’un mirall immens. Demana una Moritz. “Puc seure?”

En Qian encara es veu alterat i de mal humor, però es ruboritza. “Perdón”, diu. “Invito yo”.

Ella deixa unes monedes sobre la taula, tot negant amb el cap.

Una breu mirada de complicitat.

Aviat les cerveses dissoldran la càrrega de les identitats i recompondran la nit. El mirall tornarà a reflectir-los a ella i a ell. I al bar. I a les anècdotes inventades.

En Ramon Miquel va arribar a Barcelona el dia abans de fer divuit anys. Després de la guerra, on va perdre el seu pare, l’oncle Albino el va posar a treballar de valent a la fàbrica de lleixiu. Hi va estar set anys. Va marxar sense mirar enrere, perquè sabia que no tornaria. A Barcelona es va posar a fer pràctiques de ferroviari.

La Clara treballava a la polleria de la seva mare. Tenia llavors disset anys. Ell l’havia vista arribant a la botiga, amb el seu caminar despreocupat, enèrgica i amb bosses a cada mà. Quan era darrera el mostrador semblava molt més alta que ell, i en Ramon, que no era gran cosa, quan esperava per comprar es posava tot tibat i aixecava les espatlles. Ella se n’adonava, és clar, i allò la feia somriure obertament i sincera. Ella no havia estat mai d’enrojolar-se.

A les ciutats escassejaven els recursos i els aliments. Les botigues tenien poc gènere i sovint de mala qualitat. La mare de la Clara ja s’havia fixat en aquell jovenet que els últims mesos rondava sovint per la botiga i li feia certa gràcia que cortegessin la seva filla, però les coses no estaven per fer festes i no volia que aquesta es distragués de la feina. Sempre que el veia arribar treia el cap per fer-se notar i intimidar-lo una mica. Ell es posava tens i aixecava més les espatlles i la Clara somreia. Ja feia mesos que somreia i ell se n’havia adonat. Ell, que no coneixia el llenguatge de la seducció, se sentia acaronat per aquell somriure.

Les visites a la polleria eren cada cop més seguides i la mare de la Clara va anar afluixant el seu posat dur i va anar tractant en Ramon amb més amabilitat. Un dia, en arribar el camió dels ous, en Ramon va voler tenir un gest galant i es va oferir a descarregar-lo. Era un home jove i havia treballat la força, així que ell sol podia agafar una caixa de trenta dotzenes d’ous, mentre que elles ho havien de fer a quatre mans. La va agafar i la va entrar a la botiga, però en voler deixar-la al taulell, una de les mans li va relliscar de l’agafador i la caixa va caure de costat a terra. El soroll dels ous en trencar-se el va paralitzar. La Clara s’havia quedat amb la boca oberta, però al cap d’uns segons s’agafava el llavi inferior amb les dents per no esclafir a riure. La seva mare, en veure la cara del pobre noi, va tocar-li l’espatlla amb un gest afectuós: – No passa res, nen, li pot passar a qualsevol, au ves! –. En Ramon no s’ho podia creure. Després de disculpar-se cent vegades i ajudar a netejar el desastre viscós va sortir de l’establiment sense poder aixecar la mirada de terra.
Quan va arribar a l’habitació, que compartia amb set companys de pràctiques, els va explicar l’esdeveniment dels ous i va esclatar una gran riallada. No se’n van estar gens de fer-ne burla! Però després, els ferroviaris van anar sortint cap a la polleria amb una carmanyola a les mans:
- Senyora Ignàsia, té mitja dotzena d’ous? Amb aquests trencats ja faré!- deia un.
- Senyora Ignàsia, posi’m mitja dotzena d’aquests! – feia un altre-.
– Però si estan trencats… – replicava ella.
–No s’amoïni! A mi ja em van bé, que volia fer-me truita!-.
Els companys d’en Ramon van comprar tots els ous trencats (no eren les trenta dotzenes, és clar) davant la sorpresa i l’admiració de les dues dones i d’ell mateix: -Quins paios! –reien. Eren uns bons companys. Els millors. Van estar quatre anys compartint habitació, joventut, rialles i esforços. Amb alguns fins i tot van estar un temps més, a l’especialitat. Després ja no en van saber res més uns dels altres.

Avui li ha relliscat l’ouera de la mà, al supermercat, no sap ni com. -Aquestes mans…-. Se li han trencat dos ous i s’ha enfadat amb ell mateix, per vell. La Clara l’ha mirat volent aguantar el riure: -No passa res-. S’han mirat i al cap d’un segon tots dos reien. Han tornat cap a casa agafats de les mans.

Diumenge 24 d’agost de 2008. San Bartomolé o Sant Bartomeu, en la llengua vernacle. Són gairebé tres quarts de buit de la AM i ensumo una aroma a orenga (com diu el brother-in-law) que frueixo, que diuen now, en aquest petit imperi que la família i jo tenim en aquesta urbanització d’aquest poble postmodern de la Costa Brava. Res no és més proper a la irrealitat que aquest cúmul de cases amuntegades sobre un antic bosc de pi blanc. L’orenga prové de l’especieria que regenta la meva sister, al Born (no in the iuesei). Apunt olfactiu: el pebre blanc em fa esternudar, l’orenga no.

Ara tinc una mena de semi suor que me la dóna el pijama immens que porto. És la segona nit al lloro (vulgar): puc dir que sóc una espècie de matiner a la força des d’ahir, que dormia a Barcelona. Ara penso en la mare. Va morir fa quatre anys. Ara visc amb la Mercè i el cunyat. Noto els llençols com s’arrapen sobre el meu cos lànguid i voluminós. Me’ls trec de sobre? Sí. El pijama?No, per si de cas.

D’aquesta haus gairebé se’n podria dir “L’Especiera-2” (ho dic per l’aroma que desprèn l’orenga). No és la primera vegada que se m’acudeix aquest “chiste”, perquè si dic “acudit” seria una redundància. Em ve un badall prolongat; és lògic. Penso en el cafè; també ho trobo coherent. Si n’hi ha, en prenc? Tinc por del cunyat. Ho he de fer encara que m’hagi apagat el llum de l’habitació on sóc? No.

La porta oberta em fa pensar. Ahir va jugar l’Espanyol. Sóc perico… i del PP. Això feia enfadar la mama. Era votant d’ERC, republicana i el seu germà, militant de la CNT-FAI, va morir a la guerra. Això la va marcar molt. Una dia d’eleccions catalanes em va dir que si votava “els seus” em faria molta crema catalana per dinar. Vaig votar el PP. Es va enfadar molt. Anava repetint “Sempre vas en contra meva!”. La mama mirava La vida en un xip i sobretot el Puyal. Jo gaudia amb Cine de Barrio i Informe semanal. I ara miro “La teva”, (la seva).

Ja són les buit passades. El rellotge Casio me n’informa escrupolosament, dels minuts transcorreguts. Casio, Made in China, Water resistant. Aquella desconeguda República Popular de la Xina, la de Wen Jiabao i també la d’en Mao Zedong. Els porticons verd alzina deixen entrar la llum del sol. És un tret distintiu de casa estival: els porticons verds. A Cadaqués, la del Dalí, blaus. I unes cortines blanques de ganxet. La germana les va rentar ahir i, si m’hi apropo, encara fan olor d’una marca de suavitzant de la qual no diré el nom (Mimosín). Però l’orenga guanya en aquest combat. Torno a pensar en la mare. També es va enfadar un dia que li vaig estripar un vestit que estava cosint. Jo tenia 12 anys, la Mercè 9. Era sastressa i cosia de tot. Aquell va ser l’únic dia que un monstre va sortir de dins meu; contingut com sóc, no sé com ho vaig poder fer. Ara seria incapaç de tornar-ho a fer. Però tampoc no en tinc, de motius: visc amb la germana i estic més tranquil (i diguem que dopat).

Després de la mort de la mare li vaig dir a la Mercè “em cuidaràs com un fill més?”. Plorava. Ara vaig sempre amb ells. La setmana passada érem a Andorra. Ens vam allotjar en un apartament de quatre estrelles d’Encamp, a la mateixa carretera general que els andorrans li anomenen l’Avinguda del Copríncep Francès. Un dia vam pujar al Port d’Envalira, de 2.408 metres, i em vaig cansar una mica. Un altre dia vam anar al Santuari de Meritxell, la Verge patrona d’Andorra: vam visitar el vell i el nou santuari, dissenyat per Ricard Bofill, i això que un dia va dir que era ateu. He pensat en Irlanda. La de Dublín, i la de Belfast, també. Haurien d’estar “together”. Aquesta nacht; cap Anafranil. Un Alafryl sí. I un (o dos) Tranquimazin també.

Diuen que petites idees donen grans solucions. La veritat és que segurament en aquest món poques vegades s’utilitzen. Avui ho he vist clarament.

Els circuits d’aigua es defineixen per la característica imprescindible i desvinculant de què aquesta s’ha de mantenir en moviment. No sé si ho sabíeu, però durant aquest recorregut es manté l’aigua donant voltes i voltes infinitament fins que cada petita molècula troba una via d’emergència per on escapar-se i anar a parar al lloc on ha de fer la seva funció. Per tant, si les masses no es recircularitzen correctament i es deixen estancar, comporta una font inimaginable i inabastable de creixement microbià. Això, per sort, no sol passar sovint, però en el cas de que es produeixi ens trobem davant d’un greu problema… No us penseu que només és un assumpte d’higiene que ens pugui acabar afectant a tots.  No us enganyeu , no és només això…És que el problema esdevé després, a l’hora de mantenir les partícules no contaminades fora de l’abast de les possibles fonts d’infecció, a l’hora d’eliminar els focus de la pròpia infecció, en la neteja de tota la ruta i, finalment, en el cost que ocasionarà tot plegat en danys col·laterals.

Però segueixo pensant que aquesta no és l’única matèria afectada. Qui pensa en les pobres molècules d’aigua que es veuen avesades a aquest destí?  Qui les pogués plànyer…  Elles, ja saben que tard o d’hora en entrar a la pista, acabaran com en una cursa per veure quina de totes elles es podrà salvar de rebre un fora de combat, una pèrdua d’integritat o un robatori de la seva llibertat. Però això no és res, si segueixen girant com en una roda infinitament aquestes no seran les preocupacions principals que haurem de tenir, sinó més aviat ens haurem de preguntar per què no arriben enlloc? Per què no troben el seu camí? I per què no intenten fugir?

Com bé us deia, el brou de microorganismes que es desenvolupa es tant nombrós com la preocupació que pot comportar al seu darrere, perquè no és tant fàcil aïllar i evitar una possible fuita. Però encara ho és menys quan la pròpia multitud es veu atacada i tergiversada pels amants del caos i la desorganització de les ínfimes i susceptibles aglomeracions. Aquesta munió només segueix el recorregut mitjançant un flux d’energia que ressorgeix de la incoherència, la indignació i la raó d’homogeneïtzar el caudal precipitat per la força, el poder, la manca de drets i deures, la falta de valors i la presa de recursos.

Com podeu observar, sembla que aquestes minúscules molècules conformen una onada gegant amb grans sentiments, curiós oi? Perdoneu-me si us ofenc però, realment, la meva sàtira es refereix, ni més ni menys, que a la menyspreable població que s’amoïna per la seva situació, que es mobilitza quan convé i que s’indigna amb els tsunamis que devasten la societat. Malgrat tot, siguem francs. Tot això, serveix d’alguna cosa?

Avui, després d’una tarda intensa de concentració emmurallada per l’opressió de les forces i la por de les possibles represàlies, se m’ha endut cap a casa l’amargor del desinterès i la frustració en pensar per què amb les grans idees també s’escolen petites il·lusions.

En aquell carreró es podia distingir la melodia d’un violí, acompanyat pels miols d’alguna gata maula regirant una bossa de brossa, entre l’olor agredolça d’aquella ciutat. La nit era humida, fosca i sense lluna, il·luminada per faroles que s’emmirallaven en l’aigua del port.

Jo caminava pesarós. El cigarret que tenia entre els dits dibuixava formes sinuoses, que m’envoltaven la màniga de la gavardina, trencant-se entre elles per tornar a unir-se. Em sentia com si el fum jugués amb mi, fent-se el burleta amb la meva situació de fracassat.

Quan vaig arribar al meu pis solitari, més humit fins i tot que el lloc d’on tornava i, potser a causa de la meva agonia, més fosc, una silueta em sorprengué entre les ombres. No podia creure que per fi l’hagués trobat. La meva cara deuria reflectir una imatge no molt millor que la que podia oferir un llobarro dels que venien al mercat aquell matí.

L’escena era commovedora, delicada, similar a un estel fugaç trencant el negre de la nit. La petita saleta d’estar, tota desendreçada, lúgubre i caòtica, oferia un contrast d’allò més estrident amb la visió que emmarcava.

La vida son plecs que es van suggerint,
desconcertant el teu camí previ.
Arrels sortint com brots de destí.
Pot ser els veuràs com un abisme
i et donarà molta por apropar-te al aldarull,
recorregut…
però una vegada et llences al seu desig
sens la rialla esperançadora al cor.
El crit lliure surt com regal,
perquè heu escollit una elecció.
Un nou ventall mostra la seva amplitud,
com els ulls d’un nen exhaurit de tant jugar,
que no deixen mai de pensar en el demà .

La vida es com un sac ple de pedres que es porten a l’esquena.
I la llibertat tracta de llançar-les vora els estels o dins del mar,
en un lloc bonic tant per recordar com per oblidar.
Recordar els bons moments i les persones que estimes.
I oblidar lo que no vols proper durant el nou camí.

La vida es com un arc de San Martí, on conviuen en pau tots els colors.
La vida es la porta a la teva aventura. Es donar la mà al teu compromís amb tu
La vida son sempre les teves opcions i com ets es lo que has viscut fins ara.

Caminar és una acció que no es fa mai envà
molts ho coneixen
ho aprenen navegant
avançar caminant
fa més gran el mar
•
Sona una cançó a la popa
cada dia és un nou pas
cada instant un nou record
la nostàlgia ens atrapa al mar
massa idealisme
•
Caminem, viatgem
viatjar és experiència
experiència i recordar
viatgem per viure
vivim per recordar
•
En l’instant de cada esdeveniment
la vida es construeix sobre nosaltres
som el capità del nostre vaixell
el cel ens observa dia i nit
l’horitzó és mar i cel
•
Durant la nit somiem
que aviat arribarà el dia
siguem pacients, diuen
però tenim pressa
esperança en l’horitzó
•
Diuen de la vida un somni
és món
millor saber que preguntar-se;
forts davant les onades
estem fent gran el vaixell
•
Com el vi de bota
metàfores que són vida
desconeixement
l’horitzó que ens precedeix
sigues feliç, no analitzis
•
I el demà, per sí sol, mil paraules
hi seré, ho sé
al final, serà veritat
voler és poder
ens acostem a l’horitzó

Mai m’han agradat els dies assolellats. Sempre he pensat que el sol no hauria de ser l’estrella que ens il·lumina el dia. Aquest privilegi l’hi hauríem de deixar a les persones properes i importants per a nosaltres. Avui fa sol, però el cel està inundat de núvols blancs, d’aquells que, depèn de com els miris, et recorden a una forma o a una altra. No hi ha pas molts cotxes; podria venir un elefant i passaria sense cap problema per la carretera. El bar de la cantonada està mig buit, és normal, encara no és l’hora de dinar. Hem quedat a la plaça major, al costat de la font que farà ja tres setmanes que no funciona. Una vegada una persona em va dir que “quan les aigües deixin de córrer el món desapareixerà”. Potser no estem capacitats a pensar en un món sense moviment, sense temps.
Mira-la! Aquí està amb les seves sabates vermelles i el vestit blanc amb l’estampat de roses, tal com fa trenta anys. “Guapa”, li dic. Es posa vermella. Li dono un petó a la mà. Ens anem al bar. Safates per aquí, cambrers per allà. Seiem. “Què voldran?” Em pregunten. “Una de braves, una altra de broquetes i una ració de calamars”. Es sorprèn. Apunta. Se’n va.
Miro el rellotge, ja són dos quarts de quatre. Demano el compte. “On anirem ara?” Em pregunta impacient amb un somriure càlid. “Allà on l’aigua intenta tocar els peus i sempre es tira cap enrere”. Arribem. El sol segueix aquí, potser una mica més avall, però igual de groc. Em trec les sabates i deixo que les aigües devorin els meus peus. Em mira. La miro. Somriu. La sorra no crema, justament el que fa és refredar l’ànima de qui roman sobre ella. Ens estirem, i mentre mirem el cel i deixem que la brisa acaroni les nostres cares, tanca els ulls i em pregunta: “Mai em deixaràs anar la mà, oi?” Agafo aire. Tanco els ulls. Contesto: “Mai”.
Obro els ulls. El sol gairebé s’ha amagat. Ens hem quedat adormits? Miro cap a la meva dreta. Ella segueix adormida. “Sofia”, li xiuxiuejo a cau d’orella. No contesta. Li torno a xiuxiuejar. Segueix sense contestar. “Sofia!” Crido. No hi ha resposta. “Ajuda! Si us plau! Ajuda! Em desespero!”. Cerco el mòbil però no el trobo. Escolto una ambulància. Arriben. Treuen una llitera i se l’emporten. No li deixo anar la mà. Arribem. Em congelo. La por m’envaeix el cos. No puc reaccionar. No sé què fer. Jo fora i ella dins. “Ràpid, càrrega a tres-cents!” Escolto. “Doctor, se’ns va!” Em tremolen les cames. ¿El cor? No, ja no el sento.
Miro l’hora: no arriba a dos quarts de vuit del vespre. No escolto res, per què? Ara surt el doctor. Té una cara neutra, com si tot hagués anat bé. “Ho sento”. Ja està? No em diu res més? No penso, no puc pensar. Ni tan sols recordo què faig allà. A través de la finestra entra un raig de sol ataronjat i mig trist. Cada vegada ho veig tot més fosc.
“Sofia!” Agonitzo. Sospiro. M’aixeco. Ha estat un somni. Miro cap a la dreta, després cap a l’esquerra. Miro la meva mà. Però ella ja no hi és.

Una mentida llefiscosa va relliscar-me de la boca, fugitiva, en l’última paraula i va anar a petar, sense remissió, com substància enganxifosa i informe incrustació, al bell mig de la camisa.
Frenètic, vaig provar de exiliar-la immediatament del meu cos, foragitar la culpa mentre els meus contertulians m’exculpaven ignorant-me momentàniament, valent-me amb malaptesa d’uns dits precipitats que sempre m’han semblat una mica massa llargs.
Com hauria d’haver-me imaginat, per la seva voluble naturalesa, el nyap d’immundícia conglomerada va mudar sense escrúpols a la mà, i d’aquesta a l’altre, a la dreta, passant de dit en dit, per tornar-se així infinit.
Quin càstig de Deu! Quin destí maleït! En aquest precís moment! Amb tanta gent com hi havia aplegada en aquella plaça. Vaig optar, per donar-me una treva, d’amagar la mà a l’esquena.
Home, senyor Alcalde! Tant de gust! Em vaig haver de dirigir quan se’m va acostar. I en allargar-me la mà, no m’hi vaig poder negar; que quan me la va deixar anar, en la mà res més que mà.
Rescabalat vaig quedar a la vista de tots els que allí eren.

Mai més he tornar a saber-ne res, d’aquella mentida que vaig repudiar avergonyit, abandonada com va desaparèixer entre la multitud, en la mà d’aquell polític que esqueia saludant a tort i a dret a tothom a qui es trobava.
Potser l’hauria d’haver acceptat com a totes les altres, ser conseqüent, asseure-la al seu lloc. Tanmateix no demanen massa, les mentides, per ser dites.
Si us la trobeu no li digueu que la cerco en la paraula; No em deu haver perdonat encara d’ haver-me avergonyit d’aquella manera davant de tanta gent, negar-li l’oblit, i abandonar la seva ànima en la insolubilitat de la memòria.

Entre els millors records de la infància guardo aquelles tardes de diumenge submergides en els contes de l’avi, acomodada a la seva falda com una princesa… En aquell moment només existia la seva veu ronca, a pocs centímetres de la meva cara.

“Poca gent coneix l’era de la geometria. Sí, tal com sents, una època governada pel déu de les matemàtiques i habitada per totes les figures que t’ensenyen a l’escola  Tot això va ser molt abans dels romans, dels egipcis, dels prehistòrics, dels mamuts, i els dinousaures. Va ser abans de que existís tot el que avui veiem.
En aquells temps, l’univers estava fet per i per a les figures. Aquestes, encara que costi de creure, tenien i vida pròpia; podien parlar, moure’s, encaixar-se, construir ciutats… Les figures més poderosos en aquella època, les més perfecte, respectades i envejades el rei i la reina quadrat. El seu palau era una piràmide custodiada per un drac de rombes i només s’hi podia accedir per una  finíssima corda cilíndrica. Doncs resulta que ses majestats estaven esperant un fill. Es diria Cletó i seria l’hereter del tro de la geometria. Però el príncep no va néixer com imaginaven. El metge de la cort va dir que havia contret una estranya malaltia, que l’havia deformat completament. No tenia angles, els vèrtexs s’havien aplanat tant que no es distingien els costats, s’havia convertit en una cosa inestable i amorfa. Els quadrats decepcionats, van enviar al seu fill el més lluny que van poder i van intentar seguir les seves vides com si res. Van passar els anys i el regne es va anar deteriorant… Cada vegada l’univers era més caòtic i desorganitzat, els reis no imposaven ordre, ningú seguia les lleis de la geometria i les figures estaven avorrides perquè tot romania igual des de feia massa temps.
Mentrestant el príncep Cletó rodolava per l’univers fins que va topar amb una altra figura que s’assemblava molt a ell. Es deia Cerina i també havia sigut marginada per la societat, tot i així havia après a acceptar-se per ser feliç. Ella li va explicar que no creia que estiguessin malalts, simplement eren diferents, i aquelles diferencies, tenien defectes però també tenien molts avantatges. “Si t’hi fixes” li va dir “som encara més perfectes que un quadrat, perquè, des de tots els punts de la nostra superfície hi ha la mateixa distancia al nostre cor, i encara més : som millors perquè tenim més area en el mateix perímetre i també som més veloços, i…
El príncep es va observar amb deteniment i es va adonar que les paraules de la Cerina eren certes. Tots dos van batejar a aquella nova figura amb la meitat del nom de cadascú, i així va néixer la paraula CER-CLE. Una anys després els dos amics van decidir tornar al regne per explicar les idees que havien tingut: totes les coses que podrien construir a partir dels cercles.
Van ser rebuts amb critiques i menyspreu però van aconseguir reunir a totes les figures a la plaça del poble per escoltar el seus projectes. En acabar tothom estava meravellat i convençut que en Cletó i la Cerina eren els herois que havien vingut a salvar aquell univers caòtic.
Els reis, molt penedits, van demanar perdó al seu fill i li van oferir el tro a la parella de cercles. Durant el seu llarg i feliç regnat van demostrar que la innovació neix de les diferències, que els millors resultats s’aconsegueixen treballant en equip i que els quadrats amb corbes poden arribar a ser útils. Van inventar el sol, els flocs de neu, les rodes, els planetes, les cireres, els botons, les pilotes, els números, les flors…i poc a poc, van anar construint el nostre món…”

Recordo que en obrir els ulls l’avi tenia la mirada perduda i un curiós somriure que em va fer pensar que potser molt temps enrere, ell també havia sigut un quadrat amb corbes.