Textos de la categoria Envers 2011

Tornem a tenir… guanyadores!

El passat dijous 12 de maig es van lliurar els premis Arrelats i Envers 2011, en un acte celebrat a la Facultat de Química.

El XI Premi Arrelats de narrativa breu va ser per a la Yáiza, pel relat L’agulla i la guanyadora del VI Premi Envers de poesia va ser Laura Coma Vilaplana pel poema Excedent de vida.

Cares

Cares i més cares
A les classes, al passadís,
En el metro, a les escales
Fora de casa i al teu pis

Te les trobes, les oblides
Ni recordes haver-les vist
I de sobte te n’adones,
Ara et sona aquest encís

Mostra’l tot »

Asfixia

Temo l’embenatge lent.
La perseverança d’allò que assegura esdevenir eficaç.
L’embolcall que determina el silenci
perquè asfixiarà el crit impronunciat.

Temo la impassibilitat de l’heura,
que creix solcant maons.
Temo les escletxes que obrirà i els plors que es filtraran.
Les humitats que envelliran els fonaments d’una ànima exhausta.
Habitatge de remors buides, colossals.

Mostra’l tot »

SI us plau

Va enterrrar el seu somriure,
abans d’haver-lo somiat.
Havia signat l’hipoteca,
cavat, de les seves il·lusions, el forat.

El pastís de sargantana
-sang freda de l’assassí nat-
gronxaria la seva desesperança,
la impossibilitat de tornar a començar.

Mostra’l tot »

Cercador d’or

Des de ja fa alguns dies

més que caminar, oscil·lo

d’una banda a l’altra de la resistència que ofereix la corda

sobre la que desfilo

i pesa

cada minut que passo dins d’aquesta ciutat;

sóc sols un nàufrag, antic navegant

vaig venir a topar amb aquesta costa

ara fa ja 5 anys i encara em sento fora la muralla

pelat de fred i amb un xic de gana.

Mostra’l tot »

Una poetessa amb una ampolla (buida)

La teva mà…
tocà el meu pèl.
Temperatura…
alta al meu cabell.
Els teus llavis…
formaren zel.
I el ritme lent…
no en el meu cel.
(més avall)

Vull que es confonguin
els ossos dels nostres malucs,
i que quan la lluna surti,
qui està més plena, no endevinis.
Només sóc una poetessa
amb una ampolla als llavis.
(mig plena)

Mostra’l tot »

Diumenge de rams

Recordo que era Diumenge de Rams, tots els nens i nenes baixaven pel carrer gran, camí de l’església de Sant Joan.

Jo els mirava amb enveja des de ma casa estant.

Anaven tants mudats! Amb camises i mitjons blancs i les noies amb sabates de xarolina negra brillant..

 

Portaven palmes, palmons i rams de llorer tibant i jo anava bruta d’haver jugat en el fang.

A casa no hi havia “peles” per res celebrar a prou feines ens pagaven l’escola per estudiar, però érem feliços …no ens faltaven coses tan importants com escoltar-nos les penes a la nit tot sopant.

 

Recordo la meva mare sempre alegre, sempre cantant …Estenent llençols al pati com si fossin coloms blancs. La dona es passava hores per deixar-los perfumats de sabó de lavanda que de flaire omplia l’aire d’aquella casa tan gran.

 

Ara que tinc sabates, tantes com puc pagar, recordo amb enyorança quan jugava en el fang; mentre ma mare cantava alegre al pati; la roba tot perfumant.

El primer petó

Et recordo bru, amb els ulls molt grans!

Recordo el teu alè de xiclet maduixat

Recordo que vam ballar unes passes d’un vals inventat!

Recordo l’atreviment que vas tenir en un instant!

El teu petó, fugaç, tendre i enjugaçat

Vaig tornar-me de tots colors i a córrer vaig apretar!

Era el meu primer petó, només teníem setze anys.

Ara que tants petons a la meva vida han arribat,

recordo aquell primer com el més dolç i preuat!

Si us plau

Va enterrrar el seu somriure,
abans d’haver-lo somiat.
Havia signat l’hipoteca,
cavat, de les seves il·lusions, el forat.

Mostra’l tot »

Ultrasons

Demano cridant
i tanmateix tothom s’entesta
en sentir i no escoltar.
El crit segueix cridant
i ningú reacciona:
la desídia és molt gran.

Mostra’l tot »

Poema de solitud

Soledat.
Neguit sense seny, angoixa.
Pànic, foscor, caos, monstre,
ferro, basarda. Sortida, sortida …

Esbalaïment. Blanca llum marina:
serenitat buscada, anticipat record,
voluntat impàvida.

Mostra’l tot »

Descens

Baixa, baixa pel camí,

Cap al calze del vell vi.

Baixa, baixa pel camí,

Fins la cova del destí.

Mostra’l tot »

Caprici litúrgic

La sang.

L’excés.

Les flors.

El ferro.

L’oblit.

El foc.

El cos.

L’agulla

de neptú.

El somni

lúcid

satura

els sentits.

La llum

ens crema

les venes

i ens obre

la porta

capricornial.

Les Portes de l’Infinit

Multituds d’àngels desquiciats

es corren sobre els sepulcres.

Quin plaer la destrucció

a les Portes de l’Infinit.

Mostra’l tot »

Les claus

T’has sentit mai com,

com si no trobes les claus ?

 

Et perds,

perds el nord,

no saps que fer,

o que hauries de.

 

Comences a recordar,

recordar cada moment,

que has fet per que passi,

com has pogut arribar.

Mostra’l tot »

La solució

Sords no se sent el silenci inaudit
ja mil vegades escoltat,
sang amb sang rentar
i fang amb fang,
muts es ludeix a certa ironia
però l’eco encara no es renova.

Embriagat d’orgull i de fragilitat
algèbrica ment en un full es recerca
entre miralls et aenigmate

l’absolució

Inexorable

El que estava

ja no hi és

la mar és constantment

un llençol pur

de pura presència

la remor a les meves oïdes

sona melangiosa

mentre s’allunya

i torna si escau

i s’allunya;

la eterna absència

del ser d’aigua

escolant-se’m en cos de llàgrima

per entre els meus dits

bojos d’amor

d’aquest nostre abraç

meu tan sols.

Mostra’l tot »