El passat dijous 12 de maig es van lliurar els premis Arrelats i Envers 2011, en un acte celebrat a la Facultat de Química.
El XI Premi Arrelats de narrativa breu va ser per a la Yáiza, pel relat L’agulla i la guanyadora del VI Premi Envers de poesia va ser Laura Coma Vilaplana pel poema Excedent de vida.
Temo l’embenatge lent.
La perseverança d’allò que assegura esdevenir eficaç.
L’embolcall que determina el silenci
perquè asfixiarà el crit impronunciat.
Temo la impassibilitat de l’heura,
que creix solcant maons.
Temo les escletxes que obrirà i els plors que es filtraran.
Les humitats que envelliran els fonaments d’una ànima exhausta.
Habitatge de remors buides, colossals.
Mostra’l tot »
Des de ja fa alguns dies
més que caminar, oscil·lo
d’una banda a l’altra de la resistència que ofereix la corda
sobre la que desfilo
i pesa
cada minut que passo dins d’aquesta ciutat;
sóc sols un nàufrag, antic navegant
vaig venir a topar amb aquesta costa
ara fa ja 5 anys i encara em sento fora la muralla
pelat de fred i amb un xic de gana.
Mostra’l tot »
La teva mà…
tocà el meu pèl.
Temperatura…
alta al meu cabell.
Els teus llavis…
formaren zel.
I el ritme lent…
no en el meu cel.
(més avall)
Vull que es confonguin
els ossos dels nostres malucs,
i que quan la lluna surti,
qui està més plena, no endevinis.
Només sóc una poetessa
amb una ampolla als llavis.
(mig plena)
Mostra’l tot »
Recordo que era Diumenge de Rams, tots els nens i nenes baixaven pel carrer gran, camí de l’església de Sant Joan.
Jo els mirava amb enveja des de ma casa estant.
Anaven tants mudats! Amb camises i mitjons blancs i les noies amb sabates de xarolina negra brillant..
Portaven palmes, palmons i rams de llorer tibant i jo anava bruta d’haver jugat en el fang.
A casa no hi havia “peles” per res celebrar a prou feines ens pagaven l’escola per estudiar, però érem feliços …no ens faltaven coses tan importants com escoltar-nos les penes a la nit tot sopant.
Recordo la meva mare sempre alegre, sempre cantant …Estenent llençols al pati com si fossin coloms blancs. La dona es passava hores per deixar-los perfumats de sabó de lavanda que de flaire omplia l’aire d’aquella casa tan gran.
Ara que tinc sabates, tantes com puc pagar, recordo amb enyorança quan jugava en el fang; mentre ma mare cantava alegre al pati; la roba tot perfumant.
Et recordo bru, amb els ulls molt grans!
Recordo el teu alè de xiclet maduixat
Recordo que vam ballar unes passes d’un vals inventat!
Recordo l’atreviment que vas tenir en un instant!
El teu petó, fugaç, tendre i enjugaçat…
Vaig tornar-me de tots colors i a córrer vaig apretar!
Era el meu primer petó, només teníem setze anys.
Ara que tants petons a la meva vida han arribat,
recordo aquell primer com el més dolç i preuat!
La sang.
L’excés.
Les flors.
El ferro.
L’oblit.
El foc.
El cos.
L’agulla
de neptú.
El somni
lúcid
satura
els sentits.
La llum
ens crema
les venes
i ens obre
la porta
capricornial.
Sords no se sent el silenci inaudit
ja mil vegades escoltat,
sang amb sang rentar
i fang amb fang,
muts es ludeix a certa ironia
però l’eco encara no es renova.
Embriagat d’orgull i de fragilitat
algèbrica ment en un full es recerca
entre miralls et aenigmate
l’absolució
El que estava
ja no hi és
la mar és constantment
un llençol pur
de pura presència
la remor a les meves oïdes
sona melangiosa
mentre s’allunya
i torna si escau
i s’allunya;
la eterna absència
del ser d’aigua
escolant-se’m en cos de llàgrima
per entre els meus dits
bojos d’amor
d’aquest nostre abraç
meu tan sols.
Mostra’l tot »