Com rutila en el cel de nit la lluna plena
i al seu voltant els astres al so d’un ritme excels
l’acompanyen amb gràcia, així Salomé mena,
així Salomé balla la dansa dels set vels:
els seus cabells per l’aire floten igual que onades
bressades per la brisa; els seus ulls de gasela
dringuen com picarols;
el seu somriure emmela;
les seves mans embruixen, suaus i delicades;
semblants a coloms blancs, els peus li volen solts.
Com el nen que contempla per primera vegada
un migdia d’agost els raigs de sol jugant
sobre la pell del mar i veu en cada onada
el guspireig de l’or, l’esclat d’un diamant,
així de captivat Herodes, el tetrarca,
com ella dansa i salta i es mou amb frenesí,
més àgil que una daina,
més gràcil que un dofí,
la mira i li sotsobra el cor com una barca
que en alta mar l’agita un vent que no amaina.
Com un tropell de trons retrunyen per la sala
en emmudir la música els dits dels convidats.
Herodes l’aplaudeix, s’alça del tron i exhala,
tot fitant la dansaire amb ulls meravellats:
-Demana’m el que vulguis i jo t’ho donaré,
apropa’t, sense por, digues què vols, què et plau:
perfums?, sedes?, collars?,
un jardí?, un palau?,
la meitat del reialme? Demana’m, Salomé,
el que vulguis i et juro que a l’acte ho tindràs.-
Com el zumzeig que es dreça en un eixam d’abelles
un enorme murmuri s’escampa pel saló.
-Salomé, per què calles? -diu arquejant les celles
Herodes- insisteixo: demana’m, sense por.
-Ni perfums ni vestits ni cap palau dels vostres,
ni la joia més fúlgida mai no em fóra tan grata
com ara aquesta vista:
veure en una safata
de plata ben servida, com si fossin les postres,
la testa de Joan… de Joan el Baptista.
Com les arrels d’un arbre fa trémer un terratrèmol,
un silenci glaçat, un calfred abrasant
recorre el cos d’Herodes. Astorat, pàl·lid, trèmul,
la sotja i li suplica: -Repensa-t’ho un instant,
et donaré el que vulguis, tot serà per a tu,
tot menys el que em demanes, tot menys el que m’has dit.-
Amb un esguard que mata,
més tenaç que el granit,
Salomé li respon amb to punyent i dur:
-La testa de Joan damunt d’una safata.
Com dos guerrers que pugnen de forma aferrissada,
dins l’esperit d’Herodes lluiten el jurament
jurat i un greu temor: -És Joan tal vegada
un enviat de Déu? Ho sembla realment…
Com puc doncs ordenar assassinar un profeta?
Tanmateix, la promesa, l’hauria de complir…-
A desgrat seu l’acata:
-Aviseu el botxí
i dugueu… –afegeix amb veu capcota i neta-
la testa de Joan damunt d’una safata.
Com una falç degolla el blat en temps de sega,
així el braç del botxí talla el cap de Joan.
Quin horror que ensordeix, quin fremiment que encega,
guaitar damunt la plàtera el seu coll ensagnant!
S’estén per tot arreu un crit agut d’esglai.
Herodes, sorneguer, a Salomé li llença:
-Et complau el regal?-
Massa lluny, massa tensa,
ella ja no l’escolta: més resplendent que mai
la mirada li lluu d’una llum infernal.
Dreta davant del cap decapitat exclama:
-Em sembla el d’un déu grec, el teu rostre, Joan.
De les teves parpelles raja encara una flama,
una flama que em vexa amb veu desafiant.
Fins i tot mort tens forces per blasmar-me?! Com goses?!
Fins i tot mort m’insultes?! Fins i tot mort em prives
d’amor?! Fins i tot mort
m’omples de diatribes?!
Què t’he fet jo?! Contesta’m! Si són pètals de roses,
pètals, les teves galtes; els teus cabells, un hort,
conreat de perfums més negres que les móres,
per què sembla que palpi espines i escorpins?!
Ara mateix podria –atès que em deshonores-
manar que t’enclavessin els ullals ulls endins
uns gossos famolencs o que fossis pastura
ja de voltors voraços… Tanmateix no podria:
tu ets l’únic, Joan,
l’únic que amb bogeria,
l’únic que hauré estimat… En els teus llavis dura
encara la bellesa del coral radiant,
els teus llavis em tempten com fruita prohibida…
No vas voler besar-me i ara jo et besaré…-
Com si amb un petó cregués donar-li vida,
el besa amb ferotgia, amb furor, amb deler…
Amb un immens dolor, a poc a poc, aparta
els seus dels llavis d’ell i se’l queda mirant
i entre sospirs li diu:
-I que n’és, d’amargant,
l’amor! Si estàs mort, de què em val estimar-te?-
I etziba el cap pel terra i brama i plora i riu
i s’arrenca els cabells i s’esquinça la roba
a trossos Salomé, igual que una dement
que cerca una raó per viure i no la troba.
Esfereït, de sobte, i colèric, se sent
algú que vocifera… És Herodes que mana:
-Mateu-la ja, soldats, mateu aquesta dona
que amb els morts es recrea!-
Fort, tot seguit, ressona
un punyal i un gran xiscle… Sola, sagnant, insana,
cau morta Salomé, princesa de Judea.
