Encesa i manca, gira la palanca,

perversa i estreta, pel pom de la porta,

com de curta i tibada…!

com el fum de la nit quan no veu les paraules…

Sóc i  ressóc i ressonant he deixat de ser

de l’ull en viu: la malifeta,

de l’adormit: l’últim dels planetes,

dels teus somnis?  L’aviram de la gresca.

Desitjant romandre però mai ser vista,

a tort i a dret a cops de fletxa,

amb una columna per espina

i repleta d’ales per prendre l’esma.

I apagada… però massa llisco com la salamandra,

i tant assossegada que perdo escletxes,

com de fina i arronsada…

quan penso en la vida i en el meu torn de paraula.

De l’espera un tall més tendre, busco

a la recerca? Sense sala, tampoc cadira,

que no cal, es cansen menys quan drets vigilen,

és aleshores quan veuen venir, per la finestra, la meva fita.