(Conversa de passadís d’una biblioteca universitària qualsevol. És de nit, però la tènue claror despresa per una màquina de cafè de comerç just permet discernir les ombres dels amants, que discuteixen amb posat greu)
- Ei, hola!
- Hola.
- Què tal?
- A tu què et sembla? Doncs aclaparat per l’examen.
- D’això… Pol, hem de parlar.
- I de què vols parlar ara? No tinc temps, no veus que encara em queden 4 temes per enllestir?
- Doncs que… Sé que ens acabem de conèixer fa res, però… Tinc la sensació de que ja no em fas cas. Em sento abandonada, fins i tot hi han dies en què ni em saludes.
- Digues-m’ho clarament: estàs gelosa, oi?
- … (pausa dramàtica) Sí, és clar que estic gelosa! Com vols que no ho estigui? Des d’aquell maleït dia en que va aparèixer ella, alguna cosa ha canviat en tu.
- Efectivament, és a ella a qui prefereixo. Em sap greu dir-t’ho d’aquesta manera, de debò.
- Però, així, d’un dia per l’altre? Sense preàmbuls? Ja no recordes aquells moments en què els teus ulls m’encisaven tot fent un descans al claustre de la facultat? Ja no recordes la satisfacció que senties al decorar la meva pell nua amb cal·ligrafia acurada?
- M’has de comprendre, amb ella ha estat amor a primera vista. Com vols que em vingui de gust fer un cafè amb tu quan arribo a la biblioteca, si és amb ella amb qui passo les meves nits?
- Maleït sigui el dia en què vas conèixer-la entrant al campus virtual! Maleït sigui aquell dia en què vas decidir imprimir-la tota ella a doble cara i en color! Per què?
- Ei ei, no ens posem dramàtics ara… És que t’havies cregut per un moment que tu, la “resposta neuroendocrina a l’agressió quirúrgica” (així, amb aquest nom tan lleig), em resultaries més atractiva que l’Anestèsia General? M’he passat semestres i semestres havent-me de conformar amb companyies com la teva. Ja n’estic tip d’estudiar temes mediocres! És que no ho pots entendre, això? De totes maneres ja és massa tard; ella està esperant la meva tornada, estesa sobre l’escriptori en tota la seva esplendor. Així que ara deixa’m en pau.