Apago la música. Es fa tard. Porto quatre hores seguides assajant i gairebé no em noto els peus. D’aquí dos dies ens estrenem, estic nerviós.  Tot sortirà bé, tan fàcil de dir, i difícil de creure. Tots els meus companys ja són fora. M’han animat a marxar cap a casa fa estona, però m’he volgut quedar per retocar algunes coses. Perfeccionisme? Més aviat inseguretat.

Sospiro… Deuen ser ben bé les onze de la nit. Començo a notar el terra fred. M’eixugo una mica la suor i em canvio la roba. Em noto cansat, atordit. Em miro en els múltiples miralls de la sala i em dic a mi mateix: sí, sortirà bé.

De sobte, comença a sentir-se una música llunyana. Apago els llums de la sala i surto encuriosit per saber d’on prové aquella música: notes de piano formant un vaivé espectacular i harmoniós. Em sento atret per la música. Hi ha algú més assajant a aquelles hores? Creia que era l’últim. Vaig passant pels passadissos recòndits de l’edifici, guiat per aquesta música que em resulta familiar. No aconsegueixo saber ben bé per què.

Finalment crec haver trobat d’on prové la melodia. Observo pel vidre circular de la porta. I la veig a ella. Ella; exultant, enèrgica i joiosa, formant cercles i siluetes inimaginables i alhora perfectes. Se’m posen els pèls de punta i, acte seguit, em quedo embadalit. La nuesa dels seus braços i de les seves llargues cames em transporta a una mena de suavitat mai experimentada. Té un rostre càlid, d’aquells que evoquen puresa, i alhora, amb els seus ulls negres i penetrants, una certa sensualitat. La noia no em veu però… PLAM! Cops de porta inesperats i eixordadors! Els llums s’apaguen de cop. La música s’atura! Tot és fosc. Ha passat alguna cosa? No veig res. Intento no posar-me nerviós: deu haver-hi hagut algun problema amb el corrent elèctric de l’edifici. Espero uns segons per confirmar que deu ser això.

-          Hola?! – crido per saber si la noia segueix allà.

Silenci.

-          Hi ha algú?! –  començo a exasperar-me.

No és que tingui por a la foscor, però alguna cosa estranya passa… Estic sol? La noia era a uns metres fa una estona. On és? Em dic: Pensa Jordi, pensa!! No tinc cap encenedor per veure-hi una mica. Se m’acudeix la mínima llum que em pot oferir el rellotge. Obro la porta de la sala on hi havia la noia. No hi és. Com pot ser? Surto i començo a avançar passadís enllà. Intento no desorientar-me. Per què canvien tant les coses quan no tens llum?

Vaig avançant lentament, i de mica en mica començo a sentir alguna cosa. Gotes d’aigua. Gotes d’aigua que ressonen cada vegada més fort com campanes. Una aixeta? Les gotes comencen a sonar cada vegada més ràpid. Pluja? Deu haver començat a ploure a fora. Començo a tenir por. Ara és un d’aquells moments que maleeixo no haver volgut portar mai telèfon mòbil. Els batecs del cor retrunyen per tot el meu cos. Esbufego.

De sobte sento una persona. M’aturo. Intento parar més l’orella. Una rialla. Una rialla?! Una riota femenina s‘origina per tot arreu. M’espanto i em poso a córrer! Algú em vol fer mal? Les rialles continuen, cada vegada més intenses. Corro i corro. Llum! Veig una mica de llum al final del passadís… i la porta de sortida.

Surto d’una embranzida de l’edifici, tancant la porta amb força darrere meu. Corro uns quants metres. Els carrers estan solitaris. El terra està absolutament sec, no pot ser que hagi plogut… Les rialles deixen de sentir-se. M’estic tornant boig? Què passa? M’aturo i respiro un segon. Sento uns passos que s’acosten ràpidament a mi i…. AH!

*         *              *          *

Sona el despertador habitual de la Marta: la cançó de piano Comptine d’un autre été de Yann Tiersen, que té programada al seu telèfon mòbil perquè soni cada matí. S’aixeca ràpidament com sempre, i obre algunes de les finestres de bat a bat per deixar que entri una mica d’aire net a la casa. El corrent d’aire que es genera fa petar algunes de les portes que hi havia obertes. Espera no haver despertat els seus fills. Acte seguit se’n va a dutxar. Sembla ser que a l’aigua li costi agafar empenta per sortir, però de seguida agafa el ritme normal. Quan acaba de dutxar-se, es vesteix i pensa que la Cèlia, la seva filla petita, encara no s’ha despertat. Obre la porta de la seva habitació i veu com la Cèlia la mira de reüll fent-se l’adormida. La Marta s’apropa lentament a ella i comença a fer-li pessigolles per tot arreu. La Cèlia no para de riure i riure fent uns crits que ressonen per tota la casa. I vinga rialles! La Cèlia li proposa d’anar a despertar el seu germà gran. Totes dues entren a la seva habitació.

- Jordi!! Jordi!! – crida la Cèlia suaument mentre li fa unes fregues al braç.

- AH!! – crida el Marc.