Recordo amb precisió el primer dia que et vaig observar. Eres com un ocell lliure amb ales de colors. Colors vius, impactants i cridaners. Com els teus mitjons, un de cada color. A ratlles i estampats.
Els teus ulls eren negres, obscurs amb una claror definida. Viatjar en ells, per un moment, va ser una de les meves millors experiències que he viscut.
Què dir del teu somriure? Que creaven els dos foradets més bonics que el limitaven.
I no sé com ens vam apropar. Bueno si que ho sé. Et buscava desesperadament. Et buscava pels carrers, pels bars, pels miralls, per qualsevol concert. Et buscava amb l’olfacte, l’oïda, la vista. El tacte i el gust encara no.
Però no vam trigar en trobar-nos dins de nosaltres. Per fi vaig tenir el poder de buscar-te amb els cinc sentits.
Em vas fer treballar els cinc sentits com mai ningú m’ha fet sentir. Em vas fer volar i somiar.
I també em vas fer despertar.

Despertar en un escenari on esperava les teves actuacions. Reservava l’entrada amb una gran antelació. I esperava.
Però moltes vegades, s’anulava l’acte i jo, sota la pluja tornava a esperar-te.
A vegades tenia notícies teves. Eres lluny o bé distant. Actuaves per un altre públic.
I jo t’esperava.

Passaven els anys i et veia, a vegades a través de la copa de malta. T’apropaves, seies i t’encenies una cigarreta. Observava com ho feies.L’encenies amb tot la teva dedicació:
Deixaves reposar la cigarreta en el teus llavis i cremaves la punta d’aquesta inspirant fins que la provocaves. La consumies arrelant-te al seu fum i quan ja n’estava gairebé morta, l’ajudaves contra el cendrer a fer desaparèixer les seves espurnes agonitzades.
I em tornaves a somriure. Jo no deixava de mirar la cigarreta, a mi no m’havies ensenyat a fer-te invisible i em guanyaves.
I tornava a comprar la teva entrada. I tornava a esperar-te.I tornaves a aparèixer. I de nou em guanyaves. Vaig lluitar contra el teu record, contra el teu somriure i els nostres moments animals. I així han passat els anys.

I ara, amb el temps, m’has ensenyat que és completament inútil intentar oblidar.
Que si un dia t’oblidés i tornessis a passar pel meu costat, els meus ulls s’anirien darerre teu, el meu cos de guitarra esperaria l’harmonia dels teus dits, de les teves paraules, del teu alè.

Però ara ja no m’enganyo, no sóc la teva guitarra destartalada ni tu els meus dits que li donen forma. Que ja no canten els jornalers sota el sol esperant-te.