Estava exhaust, sense ganes de viure i fent memòria de totes aquelles coses que l’havien dut allà. Tot, absolutament tot el que l’havia fet feliç, d’alguna manera o altre, s’havia esvaït de cop i el frustrava de tal manera que als matins ja no tenia motius per llevar-se.
Era molt tard, el vent xiuxiuejava coses als arbres i la lluna imponent i sublim, com és en les nits en què surt plena, s’emmirallava a l’aigua fins que les onades l’estampaven amb violència contra les roques del peu d’aquell immens penya-segat. Aquell lloc sempre l’havia inspirat a escriure les seves millors històries i avui venia a acabar amb la seva.
Tenia molts pensaments al cap: tot el que havia viscut els darrers dies, la gent, la feina… maldecaps. Sol, assegut en una roca es preguntava tantes coses… però no trobava resposta per a cap d’elles. Buscava mil raons per no fer-ho, però n’hi venien al cap mil més per fer-ho. Amb un cop d’ull en tenies prou per adornar-te que era l’home més infeliç del món. Tenia el rostre pàl·lid, les galtes xuclades, les espatlles ensopides i gairebé no tenia esma ni per respirar, ja estava pràcticament mort. Aquest era el seu aspecte des feia tant temps que havia oblidat què era somriure, què era l’alegria, què era ser feliç. La vida li havia anat passant pel davant i no se n’havia adonat i ara tampoc hi veia cap altra solució.
Es va posar dempeus amb els braços oberts alenant l’aire que venia des de l’horitzó. Sentia com el vent li acariciava suaument les orelles i el coll fent que se li posés la pell de gallina, aquesta va ser una de les poques vegades que realment es va sentir home. Removia l’aire amb les mans: amunt i avall, amunt i avall, feia ballar els dits suaument i, amb tot, no va poder contenir la llàgrima que va acariciar-li tota la galta mentre baixava lentament. L’aire que respirava li semblava el més pur de tota la terra.
Va començar a avançar. Sentia el dolor de les pedres quan se li clavaven a la planta dels peus. Feia una passa darrera l’altre -eren petites però decidides-, semblava que fes una pausa quan tota la planta del peu li tocava a terra (recordava una marxa fúnebre). Quan va arribar al límit del penya-segat es va aturar. Només sentia el soroll de les onades a uns quants metres sota seu com aürtaven les roques.
La por era l’únic sentiment que l’envaïa i el fracàs l’havia rosegat de tal manera que ja no podia apreciar la bellesa d’aquella lluna que el mirava descaradament, però havia arribat el moment, era l’hora de fer el gran salt. La lluna plena seria l’última que el veuria sospirar per darrer cop, però això no li importava, de fet no ja no li importava res. Tenia els dits dels peus aferrats a la roca freda i erosionada pel temps, i abans de res es va donar temps per contemplar el mar immens que s’obria davant seu i es va posar a plorar en silenci. Quan es va sobreposar després d’uns minuts, es va eixugar els ulls -encara mig plorosos-, mirà la lluna fixament, agafà impuls i es deixà caure al buit.
I va caure, ningú ho va impedir; va caure i ningú ho va sentir; va caure i va morir.