Miro el dolor a través del cristall de l’amor…
miro vers ell i mai més m’hi he
tornat a reflectir.

I penso en ell
en aquell a qui vaig acomiadar del port del meu cor
malgrat mai puc arrencar-lo
de la meva magra pell,
i penso en aquell
en ell, que em va fer dubtar
de lo imperible del verdader amor

Els veig a ambdós a través del cristall de la vida
els contemplo en l’adelitament de la seva homenia
i en el mar de dubtes i plaers de les seves passions i luxúria

i em sento aliena
i em penso d’ells…

No obstant, la meva pell em crida
que l’amor es falç
i la meva ànima murmura
que hi ha amors en va

i els meus desvaris tornen
i l’ombra del dubte m’envolta
si pot ser falç
el color rosat en el fons dels meus ulls
quan l’acaricio…
si pot ser en va
la tremolor de les meves cames quan vaig cap a ell

i em penso aliena
i em sento d’ells

De vegades, al intentar contemplar-me, em pregunto
si potser no es que no accepto que
miro l’amor, a través del cristall del dolor..