La foscor de l’habitació la feia esgarrifà, així que a les palpentes va obrir la finestra per deixar entrar l’oreig estiuenc que, com sempre, arrossegava el tènue perfum dels rosals del jardí. El seu lleuger xiuxiueig fou, aquella nit, la cançó de bressol que l’aclucà els ulls i se l’emportà al mon dels somnis…

Oníricament, va despertar volant sobre la mar, com un ocell, aprofitant la força del vent que l’alçava cap el cel insondable i estrellat. Però no per massa temps, doncs, aviat i qui sap per quina raó, el vent amainà i el seu cos translúcid començà a dibuixar estels sobre les manses aigües fins que l’acolliren les estranyes profunditats abismals d’aquell pèlag mandrós. El silenci sepulcral i les tenebres més obscures la rodejaren, tot i que no al fons d’aquell immens pou de foscor… Allà hi lluïa alguna cosa fugissera que la seduí…

Disposada a esbrinar que era, decidí nedar frenèticament cap aquella encisadora llum vermellosa que es movia arritmicament, però d’una manera sobrenatural. La perseguí, qui sap quanta estona, per les macabres absències de llum dels abismes marins fins que l’enxampà. Al tocar-la amb el palmell de la mà, altres llums encisadores s’enceneren i fins hi tot una es trobà al seu invisible pit esquerra. Aleshores pogué comprendre que eren aquelles amorfes llums fulgurants…

De sobte, l’envoltà una corrent d’aigua gèlida que arrossegava una dolça veu que li xiuxiuejà: “En la més profunda foscor ningú troba el millor camí sinó segueix les llums del cor”. I així, seguint aquest misteriós consell, els fanals del pou s’endinsaren per la gola d’una cova fins que els bloquejà el pas una enorme roca sobre la qual, les penombres roges esculpien estranyes insígnies intel·ligibles.

Els braços, desprovistos de forma, empenyeren la penya que ocultava l’Epicentre dels Somnis… L’aigua de l’oceà es precipità en forma de sallent cap a la infinitat d’un negre espai estelat, enduent-se els cors que en mig d’un remolí-espiral començaven a adquirir cossos estrafolaris, cadascun amb un to fosforescent distint.

Aquesta nova, gèlida i titànica dimensió estrellada estava desprovista de formes fixes, doncs imatges sense ordre ni sentit es succeïen a una velocitat de vertigen allà on la vista reposés. Fins hi tot el seu cos i els dels cors que l’havien acompanyat eren canviats. A vegades adoptaven formes conegudes, d’altres d’horror inimaginable.

Aviat s’adonà que estava al Portal de la Infinitat, lloc on viatja l’ànima quan dorm una estona o per tota l’eternitat… L’espai immens que duu a móns estranys i no tan coneguts com les terres dels dimonis. Llocs llunyans, d’ensomni o de mal son, on també els savis i els espavilats han viatjat en busca de coneixements valuosos o perversos.

Moltes vegades s’havia prohibit arribà aquell espai tot i que anhelava desvelar tots els misteris del son, així com descobrir com trencar la frontera entre la vida coneguda i la vida en els móns paral•lels del somni i la mort. Mai volgué inicià el viatge, però ara, ja començat i amb una feble voluntat de donar mitja volta, era impossible negar-se a aquells seductors coneixements.

Sabia molt bé quin era el preu d’aquell desig concedit, sabia molt bé que la seva ànima abandonava el seu cos terrestre que començava a expirar en la foscor d’una bella nit d’estiu. Així era l’única manera de poder viatjar per les immenses regions impossibles del son, per tal d’adquirir coneixements delirants i meravellosos que qualsevol ment humana hauria estat incapaç d’engendrar.

En còmput terrestre, passaren molts segles fins que aconseguí satisfer la febril ànsia d’enteniment. Aleshores, fou el moment de tornar a la Terra. Allò era el més complicat perquè l’ànima retornava desprovista de matèria terrenal. Sabia que només havia una manera de viure de nou on nasqué i era trobar un esperit semblat al seu que estigués disposat a marxar a les terres llunyanes de la mort i el somni. D’aquesta manera, adquirint les vivències del antic habitant del cos, ningú s’adonaria massa del canvi. Però fins que això succeeixi, ella, com tantes altres ànimes, vagarà pels carrers i potser per la teva casa… Si escoltes sorolls inquietants o veus éssers estranys, dimonis o esperits melangiosos i nostàlgics, no acluquis els ulls perquè se t’enduran…