L’agulla, lluent, m’ha fregat la pell i jo he desviat la mirada just abans que travessés la vena amb suavitat i precisió. Sempre he presumit de no tenir cap mena d’escrúpol a l’hora de mirar com em punxen, ja sigui per donar sang, ja sigui per fer una anàlisi. Però aquest cop és diferent. No és la punxada el que m’espanta, sinó tot el que comporta. Aquesta agulla apunta directament al dubte, la incertesa i la por. I encara no sé si, com han fet tants altres abans que jo, potser valdria més seguir vivint en el dubte, i així no haver d’afrontar mai una realitat que esgarrifaria a qualsevol.
Han passat més de deu anys, i encara recordo perfectament com i quan vaig descobrir aquella ombra que se cernia sobre la meva família. Era l’estiu dels meus divuit anys, i va ser l’últim cop que vaig marxar de vacances amb els meus pares. Aquella nit, passejant distretament per sota l’aqüeducte de Segòvia, sentia sense escoltar el que explicava la meva mare a una companya de viatge. Parlava dels avis, i parlava d’una malaltia de nom estrany, i va anomenar el meu pare, dient “en Pere es va fer les proves i no la té, però els altres germans…”. No sé què em va fer reaccionar. Malaltia hereditària? Sentir parlar de la família? El cas és que vaig agafar el fil de la conversa i vaig començar a fer preguntes. Quina malaltia? Corea. És el que té l’avi? Sí. Feia anys que “l’avi estava malalt”, però mai m’havia preocupat per saber què tenia, ni tan sols després d’haver començat Medicina. Per a mi, era vell i prou.
Encara han de passar deu dies fins que vagi a la consulta del genetista, i em doni les notícies, bones o dolentes. El sistema sanitari, cofoi, m’ha considerat preparada per rebre notícies dolentes. Una consulta psiquiàtrica i uns quants tests, m’han atorgat la capacitat per assumir una malaltia neurodegenerativa incurable. No recordo amb claredat si aquella nit a Segòvia va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar de la malaltia de Huntington, o si ja me n’havien parlat algun cop a classe. El que sé, és que el següent cop que vaig posar el peu a la biblioteca de la Facultat, em vaig llançar sobre la secció de Neurologia, per descobrir que les paraules “patró d’herència autosòmic dominant” volen dir que un avi malalt, implica la meitat dels oncles o ties malalts. I són vuit. I per tant, una quarta part dels meus catorze cosins, emmalaltiran.
Espero el dia de la consulta amb una impaciència relativa. Ja està tot decidit, de fet. Tot passarà igualment, amb resultats o sense. Els fills que desitjo tenir ara, els tindré igualment, i seran sans. L’únic que canviarà és el procediment. Des del principi m’ha reconfortat saber que existeix aquesta possibilitat, el diagnòstic pre-implantacional, i així no portar al món fills malalts, ni haver de passar per avortaments. Això sí que té solució. El que no podré canviar és el meu futur, els meus moviments coreics, la meva irritabilitat, el meu progressiu deteriorament, la inevitable demència… això va quedar gravat en el meu material genètic en el mateix moment de la meva concepció, de manera que poc remei tindrà, si el resultat és positiu.
D’estudiant, vaig sentir a parlar milers de cops de la malaltia de Huntington. Va ser una malaltia model a fisiologia del sistema nerviós, a genètica, a neurologia, i demés. I cada cop que en parlaven, aquella fiblada a l’estómac, i aquella necessitat de parlar-ne. A casa era un tema tabú, com si fos una vergonya, com si fos un pecat, i això que de creients, no ho eren pas. I jo necessitava parlar i explicar-ho, i que algú m’assegurés que, definitivament, si el meu pare s’havia fet la prova i havia estat negativa, hi havia de creure. Era l’única manera de saber que jo no tenia l’amplificació del triplet CAG que tants problemes em podia portar. Però llavors arribava el moment de pensar en la resta, oncles i cosins. I a cada reunió familiar, examinar-los un a un, i buscar certs tics, certes semblances. I després comentar-ho a casa amb la mare, especulant, però era lleig de fer, i més si apareixia el pare. També em preguntava un cop i un altre com aquell parent metge havia pogut girar l’esquena a la realitat i, sense posar cap mitjà per evitar la transmissió del gen mutat, tenir tres fills. La probabilística diu que un i mig desenvoluparan la malaltia. Va ser durant aquella temporada que vaig decidir que no calia preocupar-me, perquè en aquell moment no hi havia res a fer. Però també vaig decidir fermament que em faria la prova abans de tenir fills. És una malaltia freda i injusta, no cal escampar-la pel món.
Per això ara sóc aquí. En aquesta sala d’espera on només he estat un cop abans, però que em resulta familiar, perquè sóc a l’Hospital que m’ha vist fer les primeres passes amb bata blanca, l’Hospital on he après a utilitzar un fonendoscopi, l’Hospital on fet preguntes absurdes i on he sentit les paraules sàvies dels millors professors. Perquè al cap i a la fi, mai he vist cap informe que confirmi que realment el meu pare no té aquesta mutació, i que per tant, jo tampoc no la tinc. Perquè, com a futura mare, tinc una responsabilitat. Perquè passi el que passi, sé que el meu pare podrà seguir vivint en la seva veritat, o en la seva mentida, és la seva elecció. Entre aquestes parets, m’he format i he crescut com a persona, i com a metgessa, i ara, quan un antic company de classe obre la porta del despatx 6 i em demana que passi, no tinc por. Entro convençuda i el sento parlar. M’estén un full plegat, amb el segell de l’Hospital i el de la Universitat. L’agafo sense tremolar, i el subjecto amb les dues mans, però no el miro. No tinc pressa.