Avui un d’ells ha afegit un parell de noies al grup. Són més joves que ells, potser fins i tot menors d’edat. Estan contents. Duen un parell d’anys de vida universitària i estan veient poca cuixa.

-Anem on sempre.

El bar el duu una parella de xinesos. És el més barat del centre. No és que rebin un tracte especialment deferent per ser habituals -el propietari és massa esquerp per això-, però van fent. S’asseuen al fons, al costat d’un mirall immens que els ajudarà a gaudir d’amagat de les agradables figures de les seves acompanyants.

Aviat davant de cadascun d’ells hi ha un parell de gerres buides de cervesa. Una de les noies, però, no beu. És bonica. No han trigat a oferir-se a convidar-la, però ella ha insistit que no vol res. També ha esquivat les preguntes sobre si es trobava malament i necessitava ajuda, companyia, xòfer, un medicament que tinc al pis a dues cantonades d’aquí i altres malintencionades galanteries. Ara escolta amb prou atenció com un dels més ben plantats va estar a punt de guanyar un concurs de cant.

La noia cau de cul a terra. Ell se sorprèn: no es considera bo explicant històries inventades. Està disposat a ajupir-se a ajudar-la a aixecar-se quan s’adona que qui l’ha tirada ha estat el xinès del bar, no pas ell. Ara l’home sosté la cadira a les mans.

-Si no consume, no silla.

I sense domini de les pauses dramàtiques, s’endú la cadira abans que ell pugui ni tan sols pensar a demanar una consumició per la noia.

-Serà imbècil! -diu ella mentre s’aixeca.

-Fotem el camp -diu ell amb to còmplice.

-Sí, fotem el camp -s’afegeix la resta, recordant-los que allò no és una cita de parella.

I desfilen cap a la barra disposats a fer notar que a un habitual no se li fa això sense conseqüències.

-Jo no pago -li diu ell-. Me la porten fluixa les gerres.

Ella no ho veu clar, però esperen el grup al costat de la porta mentre ell fa un cigarret i li diu que aquests xinesos no tenen ulls sinó pels diners.

-Faltan cosas -El cambrer ha sortit a fora per exigir-los el pagament. – Faltan cosas.

Ell se’n mofa i marxaria si no fos perquè en aquell moment passa un cotxe amb llums blaves.

El xinès corre rere la policia cridant, i aconsegueix que s’aturin. Ell s’adona que s’ha posat en problemes. Per sort no està massa avesat als valors; no té problemes amb mentir. “Els en colaré una de bona”, pensa. No està espantat, però sap que ella sí, i que així no es lliga…

El xinès els narra la història prou fidedignement, sense ometre les parts que poden generar antipatia cap a ell, com l’incident de la cadira. Ell sap que això és una prova que el xinès creu en el que fa, que considera que amb la veritat per davant ell és la víctima. Això no li va a favor.

Un policia s’acosta a ell.

“No pateixis. Ho fan sovint aquests xinos.”

Li pica l’ullet. Amb un gest irònic fa callar l’amo del bar i li diu que no es preocupi, que entén la seva situació. Que tanqui el bar i se’n vagi a dormir, que el món és molt injust. Mentre se’n va li passa pel costat i li xiuxiueja a l’orella: sort amb la mossa.

El so del cotxe de policia arrencant és més sec que de costum. Alguna cosa ha trencat la nit, com si la realitat s’hagués escurat la gola només per deixar clar que no se’n poden evadir bevent un parell de cerveses. Ell ja no es nota tan eufòric. El món de cop és nítid al seu cap com si mai hagués provat una gota d’alcohol.

Ella s’excusa tan aviat com pot. Ho sento, he de tornar a casa. Ell admet la derrota i la veu com enfila el carrer dels Encantats cap al nord, i com tomba a la primera cruïlla amb Josep Carner, cap a l’oest. Llavors la perd de vista.

La Caterina entra al Vint-i-dos, un bar portat per una parella de xinesos. Al fons hi ha una taula buida, al costat d’un mirall immens. Demana una Moritz. “Puc seure?”

En Qian encara es veu alterat i de mal humor, però es ruboritza. “Perdón”, diu. “Invito yo”.

Ella deixa unes monedes sobre la taula, tot negant amb el cap.

Una breu mirada de complicitat.

Aviat les cerveses dissoldran la càrrega de les identitats i recompondran la nit. El mirall tornarà a reflectir-los a ella i a ell. I al bar. I a les anècdotes inventades.

En Ramon Miquel va arribar a Barcelona el dia abans de fer divuit anys. Després de la guerra, on va perdre el seu pare, l’oncle Albino el va posar a treballar de valent a la fàbrica de lleixiu. Hi va estar set anys. Va marxar sense mirar enrere, perquè sabia que no tornaria. A Barcelona es va posar a fer pràctiques de ferroviari.

La Clara treballava a la polleria de la seva mare. Tenia llavors disset anys. Ell l’havia vista arribant a la botiga, amb el seu caminar despreocupat, enèrgica i amb bosses a cada mà. Quan era darrera el mostrador semblava molt més alta que ell, i en Ramon, que no era gran cosa, quan esperava per comprar es posava tot tibat i aixecava les espatlles. Ella se n’adonava, és clar, i allò la feia somriure obertament i sincera. Ella no havia estat mai d’enrojolar-se.

A les ciutats escassejaven els recursos i els aliments. Les botigues tenien poc gènere i sovint de mala qualitat. La mare de la Clara ja s’havia fixat en aquell jovenet que els últims mesos rondava sovint per la botiga i li feia certa gràcia que cortegessin la seva filla, però les coses no estaven per fer festes i no volia que aquesta es distragués de la feina. Sempre que el veia arribar treia el cap per fer-se notar i intimidar-lo una mica. Ell es posava tens i aixecava més les espatlles i la Clara somreia. Ja feia mesos que somreia i ell se n’havia adonat. Ell, que no coneixia el llenguatge de la seducció, se sentia acaronat per aquell somriure.

Les visites a la polleria eren cada cop més seguides i la mare de la Clara va anar afluixant el seu posat dur i va anar tractant en Ramon amb més amabilitat. Un dia, en arribar el camió dels ous, en Ramon va voler tenir un gest galant i es va oferir a descarregar-lo. Era un home jove i havia treballat la força, així que ell sol podia agafar una caixa de trenta dotzenes d’ous, mentre que elles ho havien de fer a quatre mans. La va agafar i la va entrar a la botiga, però en voler deixar-la al taulell, una de les mans li va relliscar de l’agafador i la caixa va caure de costat a terra. El soroll dels ous en trencar-se el va paralitzar. La Clara s’havia quedat amb la boca oberta, però al cap d’uns segons s’agafava el llavi inferior amb les dents per no esclafir a riure. La seva mare, en veure la cara del pobre noi, va tocar-li l’espatlla amb un gest afectuós: – No passa res, nen, li pot passar a qualsevol, au ves! –. En Ramon no s’ho podia creure. Després de disculpar-se cent vegades i ajudar a netejar el desastre viscós va sortir de l’establiment sense poder aixecar la mirada de terra.
Quan va arribar a l’habitació, que compartia amb set companys de pràctiques, els va explicar l’esdeveniment dels ous i va esclatar una gran riallada. No se’n van estar gens de fer-ne burla! Però després, els ferroviaris van anar sortint cap a la polleria amb una carmanyola a les mans:
- Senyora Ignàsia, té mitja dotzena d’ous? Amb aquests trencats ja faré!- deia un.
- Senyora Ignàsia, posi’m mitja dotzena d’aquests! – feia un altre-.
– Però si estan trencats… – replicava ella.
–No s’amoïni! A mi ja em van bé, que volia fer-me truita!-.
Els companys d’en Ramon van comprar tots els ous trencats (no eren les trenta dotzenes, és clar) davant la sorpresa i l’admiració de les dues dones i d’ell mateix: -Quins paios! –reien. Eren uns bons companys. Els millors. Van estar quatre anys compartint habitació, joventut, rialles i esforços. Amb alguns fins i tot van estar un temps més, a l’especialitat. Després ja no en van saber res més uns dels altres.

Avui li ha relliscat l’ouera de la mà, al supermercat, no sap ni com. -Aquestes mans…-. Se li han trencat dos ous i s’ha enfadat amb ell mateix, per vell. La Clara l’ha mirat volent aguantar el riure: -No passa res-. S’han mirat i al cap d’un segon tots dos reien. Han tornat cap a casa agafats de les mans.

Temps era temps un drac gegantesc i malvat

exigia a diari empassar-se un ramat

al poble de Montblanc… A tots se’ls va cruspir.

A partir d’aleshores, per designar una presa,

sortejaven persones… fins que es fixa un matí

l’atzar mesquí

en la princesa.

-No hi vagis -li suplica el seu pare esglaiat-,

fem de nou el sorteig o que hi vagi un criat:

tu ets encara jove!, tu ets de sang reial!,

tu ets la meva filla i perdre’t m’aclapara,

queda’t dins del castell, t’ho prego… -Tant se val

qui sigui, cal

que hi vagi, pare…

Ningú n’estava exempt, ni la filla del rei:

he d’acatar el destí, he d’obeir la llei.-

De la muralla estant guaiten els vilatans

que bosc endins partia la princesa valenta.

Va mirant ella el cel i s’encomana als sants:

la sort d’abans

com la lamenta…

Cada arbre i cada núvol, que n’eren, de bonics!

Mai més podria veure ni pares ni amics!

El camí li marcava cada cos descarnat

i el baf d’alè fètid i el sentiment de runa

i el fum de la caverna… De dins l’obscuritat,

forassenyat,

el drac, tot d’una,

s’alça i l’arpa amb les urpes i ella gemeix “ajut!,

ajut!” i ell està a punt d’engolir-la golut

quan de sobte perceben un cavall a galop,

quan de sobte ataüllen un escut que enlluerna,

una llança que esquinça, un genet cada cop

ja més a prop

de la caverna.

Com si fos un falcó ferotge i afamat,

enmig del pit la llança enferrissa i abat

el drac amb tanta força, amb tanta exactitud

que tremola tot ell, que la ferida el serra

de turment, que bramula, que està en menys d’un minut

ert, mort, vençut,

jaient pel terra.

Quin prodigi tan màgic!, quin miracle diví!:

cada gota de sang que raja com verí

del cos del drac es torna una rosa llavors.

El cavaller en cull una: -Digneu-vos d’acceptar-la

-li diu amb veu suau-. Els ulls encara absorts,

fent un esforç,

ella li parla:

-Bell i dolç cavaller, que en un veloç atac

ens heu deslliurat de les urpes del drac

i de la seva sang n’heu fet néixer un roser,

per tal que el nostre poble i el meu cor us recordi

digueu el vostre nom, bell i dolç cavaller.

I ell respongué:

-Em dic Sant Jordi.

Quan van tornar a la vila, el rei semblava boig:

la seva filla, viva!, quina joia!, quin goig!

-Perquè sou just i bo, valent i ben plantat,

perquè en senyal d’amor li heu dat una rosa,

esposeu la princesa, hereteu el regnat,

-el rei de grat

ja li proposa.

-M’honoreu, majestat, amb aquest casament,

però no puc quedar-me desgraciadament:

he de matar altres dracs… Diu besant-li la mà:

-Adéu-siau, princesa… Respon ella amb recança:

-Adéu-siau, Sant Jordi… I a l’instant ell se’n va

Montblanc enllà,

brandant la llança.

Com rutila en el cel de nit la lluna plena

i al seu voltant els astres al so d’un ritme excels

l’acompanyen amb gràcia, així Salomé mena,

així Salomé balla la dansa dels set vels:

els seus cabells per l’aire floten igual que onades

bressades per la brisa; els seus ulls de gasela

dringuen com picarols;

el seu somriure emmela;

les seves mans embruixen, suaus i delicades;

semblants a coloms blancs, els peus li volen solts.

Com el nen que contempla per primera vegada

un migdia d’agost els raigs de sol jugant

sobre la pell del mar i veu en cada onada

el guspireig de l’or, l’esclat d’un diamant,

així de captivat Herodes, el tetrarca,

com ella dansa i salta i es mou amb frenesí,

més àgil que una daina,

més gràcil que un dofí,

la mira i li sotsobra el cor com una barca

que en alta mar l’agita un vent que no amaina.

Com un tropell de trons retrunyen per la sala

en emmudir la música els dits dels convidats.

Herodes l’aplaudeix, s’alça del tron i exhala,

tot fitant la dansaire amb ulls meravellats:

-Demana’m el que vulguis i jo t’ho donaré,

apropa’t, sense por, digues què vols, què et plau:

perfums?, sedes?, collars?,

un jardí?, un palau?,

la meitat del reialme? Demana’m, Salomé,

el que vulguis i et juro que a l’acte ho tindràs.-

Com el zumzeig que es dreça en un eixam d’abelles

un enorme murmuri s’escampa pel saló.

-Salomé, per què calles? -diu arquejant les celles

Herodes- insisteixo: demana’m, sense por.

-Ni perfums ni vestits ni cap palau dels vostres,

ni la joia més fúlgida mai no em fóra tan grata

com ara aquesta vista:

veure en una safata

de plata ben servida, com si fossin les postres,

la testa de Joan… de Joan el Baptista.

Com les arrels d’un arbre fa trémer un terratrèmol,

un silenci glaçat, un calfred abrasant

recorre el cos d’Herodes. Astorat, pàl·lid, trèmul,

la sotja i li suplica: -Repensa-t’ho un instant,

et donaré el que vulguis, tot serà per a tu,

tot menys el que em demanes, tot menys el que m’has dit.-

Amb un esguard que mata,

més tenaç que el granit,

Salomé li respon amb to punyent i dur:

-La testa de Joan damunt d’una safata.

Com dos guerrers que pugnen de forma aferrissada,

dins l’esperit d’Herodes lluiten el jurament

jurat i un greu temor: -És Joan tal vegada

un enviat de Déu? Ho sembla realment…

Com puc doncs ordenar assassinar un profeta?

Tanmateix, la promesa, l’hauria de complir…-

A desgrat seu l’acata:

-Aviseu el botxí

i dugueu… –afegeix amb veu capcota i neta-

la testa de Joan damunt d’una safata.

Com una falç degolla el blat en temps de sega,

així el braç del botxí talla el cap de Joan.

Quin horror que ensordeix, quin fremiment que encega,

guaitar damunt la plàtera el seu coll ensagnant!

S’estén per tot arreu un crit agut d’esglai.

Herodes, sorneguer, a Salomé li llença:

-Et complau el regal?-

Massa lluny, massa tensa,

ella ja no l’escolta: més resplendent que mai

la mirada li lluu d’una llum infernal.

Dreta davant del cap decapitat exclama:

-Em sembla el d’un déu grec, el teu rostre, Joan.

De les teves parpelles raja encara una flama,

una flama que em vexa amb veu desafiant.

Fins i tot mort tens forces per blasmar-me?! Com goses?!

Fins i tot mort m’insultes?! Fins i tot mort em prives

d’amor?! Fins i tot mort

m’omples de diatribes?!

Què t’he fet jo?! Contesta’m! Si són pètals de roses,

pètals, les teves galtes; els teus cabells, un hort,

conreat de perfums més negres que les móres,

per què sembla que palpi espines i escorpins?!

Ara mateix podria –atès que em deshonores-

manar que t’enclavessin els ullals ulls endins

uns gossos famolencs o que fossis pastura

ja de voltors voraços… Tanmateix no podria:

tu ets l’únic, Joan,

l’únic que amb bogeria,

l’únic que hauré estimat… En els teus llavis dura

encara la bellesa del coral radiant,

els teus llavis em tempten com fruita prohibida…

No vas voler besar-me i ara jo et besaré…-

Com si amb un petó cregués donar-li vida,

el besa amb ferotgia, amb furor, amb deler…

Amb un immens dolor, a poc a poc, aparta

els seus dels llavis d’ell i se’l queda mirant

i entre sospirs li diu:

-I que n’és, d’amargant,

l’amor! Si estàs mort, de què em val estimar-te?-

I etziba el cap pel terra i brama i plora i riu

i s’arrenca els cabells i s’esquinça la roba

a trossos Salomé, igual que una dement

que cerca una raó per viure i no la troba.

Esfereït, de sobte, i colèric, se sent

algú que vocifera… És Herodes que mana:

-Mateu-la ja, soldats, mateu aquesta dona

que amb els morts es recrea!-

Fort, tot seguit, ressona

un punyal i un gran xiscle…  Sola, sagnant, insana,

cau morta Salomé, princesa de Judea.

Diumenge 24 d’agost de 2008. San Bartomolé o Sant Bartomeu, en la llengua vernacle. Són gairebé tres quarts de buit de la AM i ensumo una aroma a orenga (com diu el brother-in-law) que frueixo, que diuen now, en aquest petit imperi que la família i jo tenim en aquesta urbanització d’aquest poble postmodern de la Costa Brava. Res no és més proper a la irrealitat que aquest cúmul de cases amuntegades sobre un antic bosc de pi blanc. L’orenga prové de l’especieria que regenta la meva sister, al Born (no in the iuesei). Apunt olfactiu: el pebre blanc em fa esternudar, l’orenga no.

Ara tinc una mena de semi suor que me la dóna el pijama immens que porto. És la segona nit al lloro (vulgar): puc dir que sóc una espècie de matiner a la força des d’ahir, que dormia a Barcelona. Ara penso en la mare. Va morir fa quatre anys. Ara visc amb la Mercè i el cunyat. Noto els llençols com s’arrapen sobre el meu cos lànguid i voluminós. Me’ls trec de sobre? Sí. El pijama?No, per si de cas.

D’aquesta haus gairebé se’n podria dir “L’Especiera-2” (ho dic per l’aroma que desprèn l’orenga). No és la primera vegada que se m’acudeix aquest “chiste”, perquè si dic “acudit” seria una redundància. Em ve un badall prolongat; és lògic. Penso en el cafè; també ho trobo coherent. Si n’hi ha, en prenc? Tinc por del cunyat. Ho he de fer encara que m’hagi apagat el llum de l’habitació on sóc? No.

La porta oberta em fa pensar. Ahir va jugar l’Espanyol. Sóc perico… i del PP. Això feia enfadar la mama. Era votant d’ERC, republicana i el seu germà, militant de la CNT-FAI, va morir a la guerra. Això la va marcar molt. Una dia d’eleccions catalanes em va dir que si votava “els seus” em faria molta crema catalana per dinar. Vaig votar el PP. Es va enfadar molt. Anava repetint “Sempre vas en contra meva!”. La mama mirava La vida en un xip i sobretot el Puyal. Jo gaudia amb Cine de Barrio i Informe semanal. I ara miro “La teva”, (la seva).

Ja són les buit passades. El rellotge Casio me n’informa escrupolosament, dels minuts transcorreguts. Casio, Made in China, Water resistant. Aquella desconeguda República Popular de la Xina, la de Wen Jiabao i també la d’en Mao Zedong. Els porticons verd alzina deixen entrar la llum del sol. És un tret distintiu de casa estival: els porticons verds. A Cadaqués, la del Dalí, blaus. I unes cortines blanques de ganxet. La germana les va rentar ahir i, si m’hi apropo, encara fan olor d’una marca de suavitzant de la qual no diré el nom (Mimosín). Però l’orenga guanya en aquest combat. Torno a pensar en la mare. També es va enfadar un dia que li vaig estripar un vestit que estava cosint. Jo tenia 12 anys, la Mercè 9. Era sastressa i cosia de tot. Aquell va ser l’únic dia que un monstre va sortir de dins meu; contingut com sóc, no sé com ho vaig poder fer. Ara seria incapaç de tornar-ho a fer. Però tampoc no en tinc, de motius: visc amb la germana i estic més tranquil (i diguem que dopat).

Després de la mort de la mare li vaig dir a la Mercè “em cuidaràs com un fill més?”. Plorava. Ara vaig sempre amb ells. La setmana passada érem a Andorra. Ens vam allotjar en un apartament de quatre estrelles d’Encamp, a la mateixa carretera general que els andorrans li anomenen l’Avinguda del Copríncep Francès. Un dia vam pujar al Port d’Envalira, de 2.408 metres, i em vaig cansar una mica. Un altre dia vam anar al Santuari de Meritxell, la Verge patrona d’Andorra: vam visitar el vell i el nou santuari, dissenyat per Ricard Bofill, i això que un dia va dir que era ateu. He pensat en Irlanda. La de Dublín, i la de Belfast, també. Haurien d’estar “together”. Aquesta nacht; cap Anafranil. Un Alafryl sí. I un (o dos) Tranquimazin també.

Dels altres llavis que he besat
diré
bestieses, mitges veritats
de vell.
Ruc, foll, insà he cregut també
amar:
no m’ho facis plorar.

Què hi fa si el temps no ho ha sargit,
què hi fa.
A glops bec pecats adormits,
sedats,
i no penso plorar el que he estat.
Verins, enganys antics
Verins
vells amics.

No penso oblidar el que he begut:
si he mentit, si he dat malentès,
si he jugat amb elles astut,
no ha estat res
que jo no hagi volgut.
I si li vaig dir amada,
potser,
m’ha estat més lleu el disgust
de trobar sol la matinada.

Que sí! Que he enganyat!
A totes els he mentit!
En totes m’he deshonrat
per robar un bes
que no m’ha dit, amor,
res!
Que no ha sanat ni per atzar,
que no ha deturat el sagnar
de lletres, d’odi! Vexat
per un mirall d’oblit i soledat
que del verí s’ha desentès.

I tot plegat, encara vull
seguir;
i, si no ets tu, serà
de nou
alguna altra noieta de verí.

Un home seu i escriu en un teclat.
El seu vers fon i forja estels, i ombres.
Amb mots comet un fosc assassinat
o plora amors al vent que no l’escolta.

Un home seu i escriu un llarg relat,
però encara no sap dir què és un home;
reclòs, escriu tancat en un forat,
i si la claror el sotja, ell s’acota.

Un home signa el text baix, de gairell,
ufanós emana aires de grandesa.
Però no dibuixa res amb un pinzell
ignorant del fi de la mà que el mena.

El fi de l’home! I sí, breu és la vida,
i encara val més encarar el misteri.
Si tems la mort; si ets hom d’ànim eteri,
qui creus que t’envolta? aixeca’t, mira,
sent polsar por a la gent de qui et desmarques:
trepitgen, trèmols, camins de tartera;
(no els parlen de felicitat austera)
però tu, poeta, mira’t les petjades!
Camina insomne, lluita, desespera
Llegeix futurs, esguarda el teu darrere
i fon i forja llances, fes preguntes,
i foradeu amb llur acer l’enigma

de la vida humana.

Diuen que petites idees donen grans solucions. La veritat és que segurament en aquest món poques vegades s’utilitzen. Avui ho he vist clarament.

Els circuits d’aigua es defineixen per la característica imprescindible i desvinculant de què aquesta s’ha de mantenir en moviment. No sé si ho sabíeu, però durant aquest recorregut es manté l’aigua donant voltes i voltes infinitament fins que cada petita molècula troba una via d’emergència per on escapar-se i anar a parar al lloc on ha de fer la seva funció. Per tant, si les masses no es recircularitzen correctament i es deixen estancar, comporta una font inimaginable i inabastable de creixement microbià. Això, per sort, no sol passar sovint, però en el cas de que es produeixi ens trobem davant d’un greu problema… No us penseu que només és un assumpte d’higiene que ens pugui acabar afectant a tots.  No us enganyeu , no és només això…És que el problema esdevé després, a l’hora de mantenir les partícules no contaminades fora de l’abast de les possibles fonts d’infecció, a l’hora d’eliminar els focus de la pròpia infecció, en la neteja de tota la ruta i, finalment, en el cost que ocasionarà tot plegat en danys col·laterals.

Però segueixo pensant que aquesta no és l’única matèria afectada. Qui pensa en les pobres molècules d’aigua que es veuen avesades a aquest destí?  Qui les pogués plànyer…  Elles, ja saben que tard o d’hora en entrar a la pista, acabaran com en una cursa per veure quina de totes elles es podrà salvar de rebre un fora de combat, una pèrdua d’integritat o un robatori de la seva llibertat. Però això no és res, si segueixen girant com en una roda infinitament aquestes no seran les preocupacions principals que haurem de tenir, sinó més aviat ens haurem de preguntar per què no arriben enlloc? Per què no troben el seu camí? I per què no intenten fugir?

Com bé us deia, el brou de microorganismes que es desenvolupa es tant nombrós com la preocupació que pot comportar al seu darrere, perquè no és tant fàcil aïllar i evitar una possible fuita. Però encara ho és menys quan la pròpia multitud es veu atacada i tergiversada pels amants del caos i la desorganització de les ínfimes i susceptibles aglomeracions. Aquesta munió només segueix el recorregut mitjançant un flux d’energia que ressorgeix de la incoherència, la indignació i la raó d’homogeneïtzar el caudal precipitat per la força, el poder, la manca de drets i deures, la falta de valors i la presa de recursos.

Com podeu observar, sembla que aquestes minúscules molècules conformen una onada gegant amb grans sentiments, curiós oi? Perdoneu-me si us ofenc però, realment, la meva sàtira es refereix, ni més ni menys, que a la menyspreable població que s’amoïna per la seva situació, que es mobilitza quan convé i que s’indigna amb els tsunamis que devasten la societat. Malgrat tot, siguem francs. Tot això, serveix d’alguna cosa?

Avui, després d’una tarda intensa de concentració emmurallada per l’opressió de les forces i la por de les possibles represàlies, se m’ha endut cap a casa l’amargor del desinterès i la frustració en pensar per què amb les grans idees també s’escolen petites il·lusions.

En aquell carreró es podia distingir la melodia d’un violí, acompanyat pels miols d’alguna gata maula regirant una bossa de brossa, entre l’olor agredolça d’aquella ciutat. La nit era humida, fosca i sense lluna, il·luminada per faroles que s’emmirallaven en l’aigua del port.

Jo caminava pesarós. El cigarret que tenia entre els dits dibuixava formes sinuoses, que m’envoltaven la màniga de la gavardina, trencant-se entre elles per tornar a unir-se. Em sentia com si el fum jugués amb mi, fent-se el burleta amb la meva situació de fracassat.

Quan vaig arribar al meu pis solitari, més humit fins i tot que el lloc d’on tornava i, potser a causa de la meva agonia, més fosc, una silueta em sorprengué entre les ombres. No podia creure que per fi l’hagués trobat. La meva cara deuria reflectir una imatge no molt millor que la que podia oferir un llobarro dels que venien al mercat aquell matí.

L’escena era commovedora, delicada, similar a un estel fugaç trencant el negre de la nit. La petita saleta d’estar, tota desendreçada, lúgubre i caòtica, oferia un contrast d’allò més estrident amb la visió que emmarcava.

Defuig

l’enuig.

Esclafa

l’estafa.

Bandeja

l’enveja.

Colltorça

la força.

Expira

la ira.

Embena

la pena.

Desclou

el jou.

Combat

el fat.

Desterra

la guerra.

Complau

la pau.

Escull

l’escull.

Defensa

la pensa.

Indaga

l’obaga.

Entén

la gent.

Aprèn

d’un nen.

Atesta

la festa.

Atura

la ruta.

Reprèn

el tren.

Enjoia

la joia.

Eixona

l’estona.

Preveu

el preu.

Arrela

la vela.

Esprem

el rem.

Admet

el fred.

Descriu

l’estiu.

Remou

el rou.

Ateny

el seny.

Ablama

la flama.

Dissol

el dol.

Irisa

la brisa.

Descús

l’abstrús.

Accepta

un repte.

Bendigues

d’amigues.

Hostatja

bagatge.

Recrea

la idea.

Admira

la lira.

Refon

el món.

Arrosa

la rosa.

Sublima

l’estima.

Desfés

clixés.

Roman

constant.

Somnia

de dia.

Somriu

en viu.

Aparca

la Parca.

Valida

la vida.

La vida son plecs que es van suggerint,
desconcertant el teu camí previ.
Arrels sortint com brots de destí.
Pot ser els veuràs com un abisme
i et donarà molta por apropar-te al aldarull,
recorregut…
però una vegada et llences al seu desig
sens la rialla esperançadora al cor.
El crit lliure surt com regal,
perquè heu escollit una elecció.
Un nou ventall mostra la seva amplitud,
com els ulls d’un nen exhaurit de tant jugar,
que no deixen mai de pensar en el demà .

La vida es com un sac ple de pedres que es porten a l’esquena.
I la llibertat tracta de llançar-les vora els estels o dins del mar,
en un lloc bonic tant per recordar com per oblidar.
Recordar els bons moments i les persones que estimes.
I oblidar lo que no vols proper durant el nou camí.

La vida es com un arc de San Martí, on conviuen en pau tots els colors.
La vida es la porta a la teva aventura. Es donar la mà al teu compromís amb tu
La vida son sempre les teves opcions i com ets es lo que has viscut fins ara.

Caminar és una acció que no es fa mai envà
molts ho coneixen
ho aprenen navegant
avançar caminant
fa més gran el mar
•
Sona una cançó a la popa
cada dia és un nou pas
cada instant un nou record
la nostàlgia ens atrapa al mar
massa idealisme
•
Caminem, viatgem
viatjar és experiència
experiència i recordar
viatgem per viure
vivim per recordar
•
En l’instant de cada esdeveniment
la vida es construeix sobre nosaltres
som el capità del nostre vaixell
el cel ens observa dia i nit
l’horitzó és mar i cel
•
Durant la nit somiem
que aviat arribarà el dia
siguem pacients, diuen
però tenim pressa
esperança en l’horitzó
•
Diuen de la vida un somni
és món
millor saber que preguntar-se;
forts davant les onades
estem fent gran el vaixell
•
Com el vi de bota
metàfores que són vida
desconeixement
l’horitzó que ens precedeix
sigues feliç, no analitzis
•
I el demà, per sí sol, mil paraules
hi seré, ho sé
al final, serà veritat
voler és poder
ens acostem a l’horitzó

Retruny enllà l’esgarip d’un cor
de mil veus que udolen a deshora

que no ets res més que un bloc
de glaç en plena fosa.
El teu cruixir és sord,
dubtosa és la teva ombra.

I et desfàs sabent-ho:
el paisatge s’assecarà
i el firmament s’apagarà
a la teva esquena.

Però algú exclama, dins teu,
que la fosca es tornarà
a esquitxar tota de gebre:
«On hi ha hagut gel, gelarà!»

Faig camí, però no em vull perdre:
m’escampo ací i allà en bocins.

I de cada marge en surt gent,
esguards atents, cors a les mans.
I em criden, i volen tornar-me
miques d’algú que no conec.

Faig camí. Les butxaques buides.
Punys tancats, engrunes eixutes.

Mai m’han agradat els dies assolellats. Sempre he pensat que el sol no hauria de ser l’estrella que ens il·lumina el dia. Aquest privilegi l’hi hauríem de deixar a les persones properes i importants per a nosaltres. Avui fa sol, però el cel està inundat de núvols blancs, d’aquells que, depèn de com els miris, et recorden a una forma o a una altra. No hi ha pas molts cotxes; podria venir un elefant i passaria sense cap problema per la carretera. El bar de la cantonada està mig buit, és normal, encara no és l’hora de dinar. Hem quedat a la plaça major, al costat de la font que farà ja tres setmanes que no funciona. Una vegada una persona em va dir que “quan les aigües deixin de córrer el món desapareixerà”. Potser no estem capacitats a pensar en un món sense moviment, sense temps.
Mira-la! Aquí està amb les seves sabates vermelles i el vestit blanc amb l’estampat de roses, tal com fa trenta anys. “Guapa”, li dic. Es posa vermella. Li dono un petó a la mà. Ens anem al bar. Safates per aquí, cambrers per allà. Seiem. “Què voldran?” Em pregunten. “Una de braves, una altra de broquetes i una ració de calamars”. Es sorprèn. Apunta. Se’n va.
Miro el rellotge, ja són dos quarts de quatre. Demano el compte. “On anirem ara?” Em pregunta impacient amb un somriure càlid. “Allà on l’aigua intenta tocar els peus i sempre es tira cap enrere”. Arribem. El sol segueix aquí, potser una mica més avall, però igual de groc. Em trec les sabates i deixo que les aigües devorin els meus peus. Em mira. La miro. Somriu. La sorra no crema, justament el que fa és refredar l’ànima de qui roman sobre ella. Ens estirem, i mentre mirem el cel i deixem que la brisa acaroni les nostres cares, tanca els ulls i em pregunta: “Mai em deixaràs anar la mà, oi?” Agafo aire. Tanco els ulls. Contesto: “Mai”.
Obro els ulls. El sol gairebé s’ha amagat. Ens hem quedat adormits? Miro cap a la meva dreta. Ella segueix adormida. “Sofia”, li xiuxiuejo a cau d’orella. No contesta. Li torno a xiuxiuejar. Segueix sense contestar. “Sofia!” Crido. No hi ha resposta. “Ajuda! Si us plau! Ajuda! Em desespero!”. Cerco el mòbil però no el trobo. Escolto una ambulància. Arriben. Treuen una llitera i se l’emporten. No li deixo anar la mà. Arribem. Em congelo. La por m’envaeix el cos. No puc reaccionar. No sé què fer. Jo fora i ella dins. “Ràpid, càrrega a tres-cents!” Escolto. “Doctor, se’ns va!” Em tremolen les cames. ¿El cor? No, ja no el sento.
Miro l’hora: no arriba a dos quarts de vuit del vespre. No escolto res, per què? Ara surt el doctor. Té una cara neutra, com si tot hagués anat bé. “Ho sento”. Ja està? No em diu res més? No penso, no puc pensar. Ni tan sols recordo què faig allà. A través de la finestra entra un raig de sol ataronjat i mig trist. Cada vegada ho veig tot més fosc.
“Sofia!” Agonitzo. Sospiro. M’aixeco. Ha estat un somni. Miro cap a la dreta, després cap a l’esquerra. Miro la meva mà. Però ella ja no hi és.

S’ha adormit
somniant una lluna a la nevera
quatre estels fets anys enrere
i tot un cel sota el coixí.

S’ha rendit
en la lluita amb les parpelles
insistents en recollir
l’escampall del dia vist.

S’ha ofegat
dins la bola de la neu que no és veritat
mentre els últims granets blancs
ara acaben de baixar.

S’ha esperat
tres-cents dies i seixanta de regal
per sentir aquestes soles ressonant
al mateix terra de sempre.

Va marxar
cap a un viatge especial però amb la A,
allà on diuen que només es pot flotar
entre núvols i galàxies, allà dalt.

Va marxar
prometent una tornada ja per sempre
al món on les mans no arriben a tocar
ni els núvols ni els estels de més enllà.

Va marxar
repetint que mai no se’ls acudís
llegir llibres de cohets que van volant
perquè s’inventen que tots s’acaben estrellant.

I va sortir
amb un petó calent als llavis
i una galta encara molla
de les llàgrimes petites del seu fill.

Sense por
va deixar-se endur amunt fins arribar
a la terra on cap desig pots amagar
perquè van volant pels aires com tot va.

I ha volat,
ha vist que només això és trepitjat,
i ha conegut, i ha explorat,
i ha tornat.

Ha obert la porta dins la nit
les botes sobre el terra que ha cruixit,
se n’ha sortit:
un tros de lluna a la butxaca
i quatre estels sota el seu llit.

Els veu allà,
els ulls tancats sense esperar-se’l arribar,
la dona dorm sense l’insomni, que ja ha passat,
i el nen l’espia entre els llençols i va pensant…

Que vol històries,
que vol paisatges,
que vol saber tot el que ha vist.

Que vol somriures,
que ja té el pare
dormint a casa i és feliç.

I ell li explica
a cau d’orella
que la lluna no és tan freda
com es pensava de petit.

Polímer

Baix les ombres de l’estiu florit

arribem per fi a un clar de riu reposat que

podria ser tanmateix el riu lleuger del seu viure.

Amb gest badoc, s’endinsa sigil·lós en les aigües clares

fins assolir dempeus el bell mig de la bassa.

I allí es queda, quiet.

Nosaltres l’observem des de la vorera

amb un somrís embadalit, vetats de

conèixer el que no se’ns mostrarà mai.

Enyorats, en la tendresa, d’allò

que vàrem acceptar de perdre.

En la quietud paralitzant no podem

deixar d’observar-lo:

Allí segueix, quiet. Quiet enmig de les aigües quietes.

Quiet el fullam. Quiet el cel. Quiet el seu

exacte reflex en el vitrall de mercuri blavís:

Tal com un príncep davant l’eternitat.

Ara es gira i ens mira amb aquella innocència que

ens desconcerta tants cops, que ens colpeja la raó i l’enteniment.

I tornen a cantar els ocells, i bressa l’aire calent les flors,

i les aigües remunten el cor de la marxa

invisible del succeir, a cops entre les roques.

Però ell no diu res.

Perquè tot és seu.

Perquè tot fa silenci

i torna a començar

en la seva presència.