Cantarem amb la veu forta
una nit
de vells i eterns moments efímers,
de cossos i de pells
i d’ànimes.

Cantarem per proclamar
el Tu
i el Jo,
un nosaltres fascinat i fascinant,
els teus ulls i els meus,
el verd càlid,
el marró xocolata,
el roig de la meva rosa.

Cantarem per sempre aquest amor de Joventut.

Cel de cotó blanc, calidesa
del teixit
contra el meu nas.
La teva orella.

Llavis enormes.
El teu pit,
el meu melic.
Les nostres cuixes,
els nostres braços.
Com un brioix sortit del forn:
tou,
vibrant,
calent,
simple.

Vint dits de quatre mans
que fullegen dos cossos
imantats.
Formiguetes que passegen
i corren i salten i viuen i passen del teu ventre al meu
per un pont que no existeix
i que hem creat.

Cossos superbs, forts, clars, vius, reis, que estimen i es troben
i s’enganxen i es nuen
–amb nusos,
sense roba-
i exploten amb dibuixos i colors i gustos i una olor:
la Nostra.

I les teves pestanyes mudes
criden fortíssim
el meu nom
i els meus llavis
i una tempesta finíssima de petons
dolços
i segurs
i immortals.
Immortals com nosaltres.

Vivim les hores eternes.
Vivim les hores eternes.
Vivim les hores eternes
de vetlla,
de dormir junts sota els llençols,
lluny del fred de fora,
lluny dels cotxes
i del tren,
lluny de tots,
molt a prop
dels estels.
I jo
et desperto
i tu
em despertes
i dormim
i tu
et despertes
i jo
em desperto
i dormim
i es fa de dia.

Perquè el rellotge,
pesat
i
mut,
roda lleuger
i
alienat
i
frívol
i
indigne
de l’amor que arrenca de les nostres pells.
Xiuxiueja els segons.
Tic
i
tac;
i
compta,
amb dues espases,
els petons que ens fem
i
els que no ens podrem fer mai.

Oh, temps,
oh, dia,
esquerdat, trencat, esmicolat,
t’escoles
entre l’1
i el 12
suprimint
l’Ara,
entre ell
i jo,
entre tu
i jo.

Mira’m, besa’m i estima’m.
El temps, monstre de gel, plasmós i inevitable, ens persegueix.
Mira’m, besa’m i estima’m, que farem un Jo etern.

Des de ja fa alguns dies

més que caminar, oscil·lo

d’una banda a l’altra de la resistència que ofereix la corda

sobre la que desfilo

i pesa

cada minut que passo dins d’aquesta ciutat;

sóc sols un nàufrag, antic navegant

vaig venir a topar amb aquesta costa

ara fa ja 5 anys i encara em sento fora la muralla

pelat de fred i amb un xic de gana.

Mostra’l tot »

La teva mà…
tocà el meu pèl.
Temperatura…
alta al meu cabell.
Els teus llavis…
formaren zel.
I el ritme lent…
no en el meu cel.
(més avall)

Vull que es confonguin
els ossos dels nostres malucs,
i que quan la lluna surti,
qui està més plena, no endevinis.
Només sóc una poetessa
amb una ampolla als llavis.
(mig plena)

Mostra’l tot »

Vaig trobar-la nua damunt del llit, adormida sobre els llençols blancs. Estava preciosa, com sempre. Estic segur que acabava de fer l’amor.

Mostra’l tot »

Ajaguda davant d’una església romànica amb la figura d’un crist que sembla que em miri fixament em venen milers de records a la memòria.
La meva mirada es perd entre els quatre arbres que encara queden aquella plaça vella de la ciutat, han començat a florir les primeres fulles verdes i d’aquesta manera em sento jo, començo a reviure sentiments que havien quedat aspirats com aquelles fulles d’hivern.
Sovint em pregunto si serà bo fer sortir fora de mi tot allò que vaig enterrar fa a prop de sis mesos. Els dubtes sobre el present i el futur, és i serà, no em deixen actuar amb llibertat, sense cap tipus de pressió o obligació sentimental.
Sí, ja ho sé, hauria de fer girar els maleïts dubtes i que finalment fossin afirmacions sense cap tipus d’interrogació, lluitar com ho feia un gladiador a Roma per el seu honor però la inseguretat guanya lloc i cada vegada em sento més afligida i sense saber que fer.

Mostra’l tot »

M’allunyaren de tu distanciant únicament

el perfil àvid de l’amor incondicional,

puc no amb tu i solament

si tu no sols dins meu ets real.

Una meitat trencada, morta, esquinçada.

És una ploma sense tinta amb la que els pensaments plasmar,

és una papallona negra sense un dels seus parells d’ales,

és com sense aigua salada… el blau llòbrec del mar.

Tinc ta necessitat.

La de veure ta tendra calor,

la d’olorar ton estimat somriure,

la de palpar ta suau olor.

Mostra’l tot »

Vas tocar i et sabia la boca a fracàs,
el seu germà de nom tenia els ulls clars.
Tu ja no tocares mai més a ningú,
ella és un tros de parpella gelat.

Què cony li falta al món?!
Quan vaig venir ja portava molt temps aquí.
On és el bonic, on l’amor?
Li va portar per la finestra un colom infeliç.

Què vols, què busques?
Ets un gratacels cedit a la ciutat,
hi havia cinc forats al cap
i el blau no et va arribar per davant.

Mostra’l tot »

Estimada Júlia,

Encara recordo el dia que vam passar al parc fa dos estius. Era un dia esplèndid, un d’aquells dies de maig en que el sol brilla com si fos l’últim, en que una brisa d’aire fresc s’emportava els mals records passats i els raigs de llum travessant les finestres de les cases, les omplia de vida. Era un dia especial, ja que feia vuit anys que ens vam conèixer en aquella sala d’hospital, on es van creuar per primera vegada les nostres mirades, plenes de promeses i llibertats.

Hi havia una gespa mig humida, que tenia olor a terra mullada, envoltat de palmeres i flors de colors impensables, que donaven un toc alegre, característic de la primavera. El parc estava ple de gent, canalla amb les seves mares, parelles robant-se petons d’amagat i conjunts d’amics explicant-se histories de la nit anterior, gaudint d’aquell paratge meravellós.

Mostra’l tot »

Promeses que he descartat comptant grans de sorra

d’un rellotge que ha deixat, sense pausa, de comptar les hores

on jo hi veia, rere el vidre, el passatge de les ombres

que vacil·lants temptaven el devenir de les teves forques.

Mans sagnants i relliscoses, són els rius

en mar de glaç, que descompten la il·lusió

d’aquell que va saltant faroles

com si encara fos un nen que en el niu

hi juga a corda, que ha partit de l’embrió

d’una mare que ara plora.

Mostra’l tot »

Qué n’ets de bonica!!

Em diuen que sóc vella i que no estic bé del cap, la memòria  em falla, recordo… quan el meu padrí m’agombolava…i quan  vaig començar a anar a l’escola per primera vegada, m’acompanyava el meu padri, l’avi Bartomeu.

Era un home esprimatxat però fort, alt, amb un nas prominent, els cabells blancs, ben vestit… republicà de tota la vida i català, molt català, diria que del morro fort.

A casa érem el meu padrí i jo, i gairebé s’havia oblidat del meu nom perquè constantment em cridava ufanós i cofoi: Què n’ets de bonica!

Mostra’l tot »

Aquí, la Cerdanya, petit mirall de l’ànima
on sempre puc tornar.
Terra que ens unirà per sempre
en els records de la memòria,
on els subconscients poden deixar de somiar
amb aquell futur meravellós

Les imatges del passat
em recorden a tu …
mirant i olorant aquest aire,
tant especial, noto com em dones petons
a la cara …

I si mires al cel, si aixeques la mirada
es queda tota ella ofegada de nostàlgia.
Quantes vegades has quedat enlluernada
per demanar favors a les seves estrelles
i tantes vegades es van complir

Mostra’l tot »

I estava, ell, més pendent del seu colze que de la pel·lícula. Feia una estona que, sense adonar-se’n, s’havia mogut i li havia fregat el colze amb el seu. I s’havia quedat allà, com qui no volia la cosa, mantenint les seves pells en contacte. Aguantava la respiració, per a què ella no s’apartés. I mantenia la vista ben fixa en una aparent concentració per les imatges que passaven la pantalla. De què anava la pel·lícula? Ella estava igual. I estaven a punt d’ofegar-se tots dos, per imbècils.

Ets un amor impossible, a la nit t’acomiades de mi, em rebutges com si hagués estat una nosa i em llences a la pila. Una peça inútil més. Les nits es refreden, però just quan penso que és la fi, que tot s’ha acabat, a l’hora més gèlida de la matinada, un so estrident et desperta i malgrat veure que t’hi sents obligada, m’agafes i m’estrenys altre cop entre els teus braços; primer te’m poses del revés perquè és més còmode i em garanteixes un llarg dia més voltant el teu pit.
Sempre calent. La segona pell, i jo sóc aquell que et protegeix i et realça. T’acaricio suaument els mugrons a cada passa que fas, qualsevol gir, en tots els moviments.
En un paper posa que sóc de seda, però tot i així, tu ets la tela més suau que mai he conegut, no m’estranya que n’hi hagi d’altres que també es vulguin desempallegar de mi per apropar-hi els seus llavis.

És per principi
que sobrevisc als finals
i que no acabo mai
les frases que vull dir-te.

Que fumo només quan vull,
i se m’emporta el riure fluix de l’herba
per carrerons clandestins
d’alguna ciutat que enyoro.

Que hestimo sempre amb hac,
i m’enamoro de poetes tristos,
de trapezistes i cronopis,
i de princeses fosques com la nit.

Mostra’l tot »

Amb els primers raigs del sol del matí, vaig decidir que la brisa del mar potser m’aniria bé pel meu mal de cap. Feia una mica de fred, així que vaig decidir posar-me la jaqueta que portava recolzada a la màniga. El vent apartava suaument els cabells de la meva cara. No hi havia ningú, era normal, sent tan d’hora.

Mostra’l tot »

Asseguts al seu llit, un davant de l’altre, amb les cames creuades com els indis, ens miràvem. Les nostres mans es trobaven. No calia dir res, ens miràvem, i res més. Els seus ulls brillaven amb una esplendor quasi admirable. Seria perquè em miraven a mi? La seva tendresa em tenia hipnotitzada, i ell ho sabia.

Sense dir ni una paraula, lentament va apropar el seu rostre al meu, fins a fer-me pessigolles amb les seves pestanyes de l’ull esquerre al meu ull esquerre. Es va quedar així una estona, pestanyejant tan sols de tant en tant.

- Què fas amor meu? – li vaig preguntar.

- Miro la teva ànima.

Des de fa deu anys que et conegui,
He cregut que l’amistat no té fi.
Sense limitis, sense prejudicis, ni falses il·lusions,
Solament, tu i jo i una infinita il·lusió per viure.

Però començo a dubtar,
La meva ment no per a de recordar.
¿Per ventura he d’amagar-me per a ser feliç?
¿Per ventura et vaig ser infidel i ho vaig fer sense temor com un aprenent?
Solament vull una amistat amb tu sense tabu,
I Sense cap “NO” per mitjà perquè vas creure que vesteix un déjà vu.
El meu esperit solament vol reviure com el teu,
Aquesta màgia de la bona del senyor badabadu .