Hi ha moltes persones que s’enamoren per Internet, doncs la meva història és semblant. Tot va començar jugant a un tipus de videojoc, els jocs de realitat virtual immersa, es a dir, aquells en que ets mentalment dins del joc i el teu cos es queda com en coma. M’agradaven molt aquets videojocs, cada tarda que tenia temps anava a un saló recreatiu a jugar-hi i si no, ho feia des de casa amb l’ordinador.
Un dia, al saló recreatiu, vaig jugar a un joc de lluita que tot i no ser gaire popular a mi m’agradava molt, en plena lluita vaig rebre una invitació de jugar en multijugador i vaig acceptar-la, el meu adversari era una noia o al menys ho era el personatge que s’havia creat, vam lluitar i em va guanyar, cosa què em va sorprendre molt ja que jo era el millor jugador del lloc, al acabar vaig anar a veure qui era però ja no hi era.

Mostra’l tot »

Conèixer el teu interior…
Quí el conegués!
No és res més
que pujar la temperatura, la calor.

Els teus llavis brillen
amb el carmí vermell,
fes que em penetri al cervell
el tacte d’un bes calent.

Juguem si vols,
permet-me la gosadia
de baixar les mans

i no tan sols
amb això em conformaria,
sinó, en treure’t la roba abans.

Mostra’l tot »

(Conversa de passadís d’una biblioteca universitària qualsevol. És de nit, però la tènue claror despresa per una màquina de cafè de comerç just permet discernir les ombres dels amants, que discuteixen amb posat greu)
- Ei, hola!
- Hola.
- Què tal?
- A tu què et sembla? Doncs aclaparat per l’examen.
- D’això… Pol, hem de parlar.
- I de què vols parlar ara? No tinc temps, no veus que encara em queden 4 temes per enllestir?
- Doncs que… Sé que ens acabem de conèixer fa res, però… Tinc la sensació de que ja no em fas cas. Em sento abandonada, fins i tot hi han dies en què ni em saludes.
- Digues-m’ho clarament: estàs gelosa, oi?
- … (pausa dramàtica) Sí, és clar que estic gelosa! Com vols que no ho estigui? Des d’aquell maleït dia en que va aparèixer ella, alguna cosa ha canviat en tu.
- Efectivament, és a ella a qui prefereixo. Em sap greu dir-t’ho d’aquesta manera, de debò.
- Però, així, d’un dia per l’altre? Sense preàmbuls? Ja no recordes aquells moments en què els teus ulls m’encisaven tot fent un descans al claustre de la facultat? Ja no recordes la satisfacció que senties al decorar la meva pell nua amb cal·ligrafia acurada?

Mostra’l tot »

T’estimo, el suficient com per alegrar-me perquè conserves la il·lusió
el suficient com per resignar-me a saber-te aliè
tant, com per conèixer-te de memòria els ritmes de la teva respiració

Mostra’l tot »

Miro el dolor a través del cristall de l’amor…
miro vers ell i mai més m’hi he
tornat a reflectir.

Mostra’l tot »

Part I

Caminant pel carrer de la vida,
m’embriago amb la càlida existència
que m’espera a l’avinguda ,
de la impaciència.

Avanço inquiet cap al meu incert destí,
ella només sap que passarà,
que serà de mi,
què sentiré per fi.

Mostra’l tot »

Que bonic que és l’amor! bé, vull dir, que bonica que és la passió… i el sexe, sí, això mateix, aquest desig que notes dins teu, molt endins, que va prenent cos, es manifesta i va pujant, pujant i es desvetlla de cop, sobretot quan veus que la Xuan es treu la camisa i la faldilla, davant teu, a l’habitació amb una claror més aviat tènue, i aquell quadre amb una divinitat xinesa, amb el riu i el pont típic xinés al fons, encara ho feia més llaminer, creava ambient, afrodisíac, sí. I quan la Xuan em diu que li descordi els sostenidors, i la deixo només amb aquell tanga menut… que voleu que us digui. Ja ho sabeu, m’imagino, la trempera era important, molt, jovenívola, i això que jo ja no sóc tant jove. La primera vegada jo anava una mica amb tensió, era una trobada furtiva amb la Xuan, perquè el seu marit, Li Xang, treballa al bar i plega molt tard, i no s’entenen i ens vam enamorar de seguida, i ella necessitava unes carícies que diu que no li donava, aquell tros de bèstia. La segona va ser la de la seguretat en mi mateix, superades les incerteses de l’espai i de la resposta de la meva jove amant xinesa, dolça, complaent, tot i que una mica tímida, però en aquesta fragilitat hi havia un encant eròtic especial, almenys per mi. La tercera trobada era la de la consolidació, fins que arribà ell…

Mostra’l tot »

“Adrià, tot no es pot fer!” Cridava el meu avi amb aquella mirada de convenciment paternal i amb aquella falsa saviesa amb la que va viure des de que va néixer. Com coi pretenia aconsellar-me d’aquella manera si ni tan sols havia intentat omplir la seva pròpia vida amb una única tasca solidària dedicada als altres. Com gosava donar-me lliçons vitals d’organització personal si ell representava la pusil·lanimitat en persona. Però bé, al cap i a la fi era el meu avi, i no em quedava cap altre remei que acotar amb el cap les seves paraules i afirmar-li amb un fugaç i tímid obrir i tancar d’ulls que tenia raó, que miraria de trobar recer en aquell maleït camí que havia emprès.

Mostra’l tot »

Sor Maria esperava al fons de la sala en una cadira de fusta, d’aquelles que no semblen gaire confortables. El seu cos, menut i prim, seia humilment encongit. Tots aquells anys de  treball havien deixat senyal en la seva esquena que, per la postura que prenia, ja no devia estar gaire recta. El seu cap era petit, i sota el vel blau i desgastat de tantes rentades, es deixava entreveure el poc cabell que li quedava. Els seus ulls, enfonsats, em miraven amb tendresa des de darrere unes ulleres de vidre groguenc, que amagaven qualsevol tret que hagués pogut destacar de la seva fesomia. Els dits eren torts per l’artrosi i les mans, molt primes, tenien la lluïssor que caracteritza la pell dels ancians. Mentre les mirava, vaig pensar en quantes angoixes haurien calmat i quantes llàgrimes eixugat…Aquelles mans havien estat, durant més de cinquanta anys, i encara ho eren, instruments d’amor.  Una de les internes, gairebé tan gran com ella, va entrar a buscar-la  per anar juntes a la capella, com tenien per costum a mig matí. En veure-la incorporar-se, vaig ser conscient de les dificultats que tenien les seves eixutes cames per moure’s. Arrossegava els peus pesarosament,  enfundats en unes velles sabatilles, però la seva força de voluntat encara li permetia no fer servir bastó.  Van marxar totes dues agafades de la mà, compartint la poca fortalesa que els quedava, amb tant d’afecte, que els ulls se’m van cobrir de llàgrimes.

Estava tot quiet en aquell lloc,
contemplant el paisatge per últim cop,
aquell indret era màgic.

Ell es sentia segur,
en aquell petit racó del món,
era on havia conegut el seu amor,
recordava el seu primer peto
amb la dona del seu cor.

Mostra’l tot »