Textos de la temàtica blanc
Blanc
Mai m’havien agradat els hospitals. Pensava que eren llocs de mal auguri, sempre que els havia trepitjat havia acabat malament. Però aquest cop era pitjor. Estava sola, ningú podia consolar-me, no podia explicar les meves penes. Portava més de cinc hores amunt i avall, em sabia la sala d’espera de memòria. Blanca, blanc d’hospital, un blanc net i polit amb olor a desinfectant. Tot era blanc. Les parets, les cadires, el terra, el sostre, les bates dels pacients, els uniformes de les infermeres, els vestits dels metges, la taula de recepció, els cabells de la recepcionista… Un blanc horrorós, un blanc penetrant, que t’obligava a desviar la mirada per trobar més i més blanc. Vaig trobar un mirall a la paret, un mirall petit amb un marc blanc. Em vaig mirar, duia els cabells despentinats, la brusa blanca mig oberta, la pintura d’ulls correguda… Un desastre, estava feta un desastre. Volia arreglar-me. Creia que arreglant-me semblava que tingués esperança, si em posava maca era per ell, perquè quan s’acabés tot em veiés i somrigués d’aquella manera tan seva. Només mig somriure, ensenyant una mica les dents, blanques.
Mostra’l tot »
Rebaixes
La suor freda ja em mullava la part més baixa de la nuca. La samarreta començava a enganxar-se al cos i jo sentia els batecs frenètics del meu cor i la respiració accelerada ensordidora gairebé no em deixava sentir el passos que venien al meu darrere. Els seus ulls se’m clavaven com espases i m’inquietaven fins al punt de reduir els meus moviments fins a una mínima expressió per tal de no desvetllar la seva sospita. Les seves cares pàl·lides tirant a allargassades em contemplaven com si fos un estrany entre ells. Les seves figures esveltes semblaven abalançar-se sobre mi cosa que em va fer donar un pas en fals i retrocedir una mica. Havien aconseguit el que volien, havien sembrat el dubte dins meu. La seva col·locació pretenia semblar atzarosa però les seves articulacions es doblegaven amb una precisió mil·limètrica fins al punt de generar en la sala aquella falsa calidesa acollidora que fa olor a envàs de plàstic buit. Les seves faccions, els seus cossos contornejats, les seves accions insinuades, la seva indumentària… tot estava perfectament estudiat, tot era producte d’unes ments privilegiades capaces de dissenyar allò que havia esdevingut la meva perdició. Fins que no vaig tornar-los la mirada i els vaig haver clavat els meus ulls vius en el seu rostre glaçat no vaig adonar-me que tan sols eren marionetes de fireta, cossos de cera, maniquins articulats al servei d’una sola causa, escurar les teves butxaques, plenes de targetes buides de diners. Els passos d’aquells que feia uns breus instants s’havien convertit en el meu pitjor enemic sonaven més a prop que mai. Fora del pavelló encara era negra nit i per les làmines dels porticons de les finestres no s’escolava ni un sol raig de llum. Caminava a les palpentes, encegat pels llums dels focus que es clavaven als meus ulls inundant les meves retines i enlluernant-me fins a perdre l’equilibri. Un altre pas en fals i seria atrapat pel primer dels meus perseguidors. Dubtava, intentava construir pensaments entre sanglotada i sanglotada, les cames em tremolaven, em feien figa, estava garrativat, la meva esquena es retreia cap endarrere fugint de les ombres d’aquelles figures inquietants i buscant una posició impracticable dempeus, els meus braços es plegaven formant un angle de noranta graus, els dits a les meves mans es retorcien fins a convertir-se en un puny flàccid, gens enèrgic i finalment la meva cara va deformar les seves línies per dibuixar una ganyota de rebuig que seria el detonant d’un seguit de reaccions en cadena que vaig realitzar de forma inconscient. El meu peu esquerre va veure’s obligat a fer un pas enrere per no caure desplomat. S’havia acabat, amb aquest darrer alè de consumisme malaltís tancava la temporada, la partida s’havia acabat, ja no hi havia res a fer. Vaig girar mitja cua, vaig sortir del pavelló i vaig admetre capficat en un sentiment entre la frustració i la impotència que un any més no trobaria res del meu grat a les cinquenes rebaixes d’hivern.
El sacseig del viatge
Et busco en un full en blanc, tot per mi.
Saviesa inexplorada, la que portes amb tu, la que em dibuixa el teu fer.
Honestedat d’aquells que han sentit la vida, injusta i contradictòria, massa aviat.
M’aclapara la teva noblesa, m’incites a la llibertat.
S’albiren nous horitzons d’enteniment en les teves llunes rialleres.
Fotetes i desafiants s’encaren esquivament al dia.
Evasiu només en la forma, tan ple i contundent se’m rebel·les
que beuria de la font encantadora de la innocència que brolles,
assedegadament.
Mostra’l tot »