El soroll del despertador fa que obris els ulls cansadament. T’asseus al llit i badalles. Sospires. Comença un nou dia. Però mira quina hora és! T’aixeques. Et vesteixes i t’arregles extraordinàriament ràpid. Respons el somriure del teu reflex. Avui serà un gran dia!

Mires l’hora. Mare meva! Surts el carrer a una velocitat sorprenent i mires al sol somrient. Camines decidida cap a l’estació de metro més propera. T’asseus en un seient que ha quedat lliure i repasses el que has de fer avui a l’agenda del mòbil. Massa feina. Sospires. No! Això no pot fer que decaiguis…

Surts a la superfície i et compres un cafè una tenda a la sortida de la parada. L’agafes per emportar. Ja fas tard!

Sona el mòbil. Maleït sigui… Fas equilibris amb el got de plàstic ple de cafè molt calent per evitar que caigui mentre busques l’aparell. On estarà el coi de telèfon? El trobes, per fi. Contestes. El cap de la feina… que arribes tard, la reunió comença. Què es creu? Que no ho saps. Penges i guardes el mòbil. El got de cafè el tens sobre el pit per evitar que caigui. Acceleres el pas… quan algú xoca amb tu.

Plaf!

Tot el cafè cau sobre la teva camisa blanca. Per què?!

Escoltes una disculpa llunyanament però no lo fas cas. Corres, entres a la oficina i te’n vas al bany ràpidament. Intentes netejar-te la camisa amb mocadors humits però no hi ha manera. Cóm et presentaràs així a la reunió?

La reunió!

Et lligues l’americana intentant tapar la taca i entres a la reunió la última, quan ja a començat. Demanes perdó i t’asseus, intentant passar desapercebuda. Per què et sembla que la taca aflora per sobre l’americana?! Sents (creus, més bé) que tothom et mira… Odies fer el ridícul, o al menys, pensar que l’estàs fent.

La reunió acaba, (per fi!). Surts la primera de la sala, no vols que ningú es pari a parlar amb tu. Tornes al bany però ja es impossible treure aquesta taca. Bufes i maleeixes a la persona que et va tirar el cafè. Et tanques al teu despatx. Quina quantitat de documentació! Revisar-ho tot et portarà tot el dia… Et resignes i comences a llegir tota aquella paperassa.

Arribes a la nit, cansada, passades les deu. Et treus la maleïda camisa y la llences al cubell de la roba bruta. Sopes alguna cosa ràpida i al poc te’n vas a dormir. Connectes el despertador una mica més d’hora del que el vas posar ahir, millor tenir una mica de temps…

Al dia següent, el soroll del rellotge torna a despertar-te. T’asseus al llit somrient. Avui no es repetirà el que va passar ahir. Avui serà gran dia! Repeteixes la mateixa rutina de cada dia. Surts del metro a la parada de la feina i entres en una cafeteria. Res d’agafar un cafè per emportar, per si de cas…

Seus a la barra i pocs segons després, un dels cambrers et porta un cafè amb llet abans de que tu demanis res. Et diu que t’invita algú mentre assenyala amb el cap al final de la barra. Un home assegut en un tamboret et saluda somrient. Tu li tornes el somriure. La veritat es que el trobes molt atractiu. Notes com et poses una mica nerviosa. Mires a la barra i una cosa et crida la atenció al platet de sota la tassa. El tovalló té quelcom escrit.

Això es pel cafè que et vaig llençar ahir. Te’l dec.

Tornes a mirar aquell home i li respons amb un dels teus millors somriures. Ell s’aixeca i s’asseu al teu costat.

Al final, ahir no va ser tan mal dia…

He volgut canviar l’estil de vida que porto durant una franja horària post – migdia. L’observació dels éssers rutinaris i amargats que han de portar endavant el país (o incomprensiblement ho intenten, o si més no creuen que ho fan) m’ha fet reflexionar del que feia llavors durant la meva línia cronològica diària, horària, minutaria i compassada per volàtils segons. Asseguda de manera relaxada, paradoxalment em sento molt nerviosa, com si un rellotge fes tic – tac – tic – tac – tic,… damunt el cos i aquests últims tocs acabessin travessant la pell que envolta però que no protegeix la ment de possibles danys col·laterals. Com si d’un malson es tractés, obro els ulls de cop però ja estan oberts i veig la necessitat de moure els dits, perquè a vegades la sang es congela per culpa de la pressa i la velocitat, com un tren transsiberià. Em sembla viatjar en ell, però el sol em difumina la imaginació i decideixo l’evasió literària com a teràpia gratuïta intel·lectual. Però fracassa. És hipotèticament impossible un món paral·lel al què estàs patint, si t’ha tocat participar-hi, t’hi has de conformar i és inevitable la derrota quan et sents abatut. No és el cas, doncs, si encara no he arribat a un destí que realment no existeix perquè el propi destí som nosaltres. I de cop tothom es mobilitza d’un lloc a un altre. Gent que baixa del transport, gent que puja, que mira, que pensa, que dorm, somia i trafica il·lusions, transforma el cansament en immenses emocions,… com un circ que mai es cansa. És el dia a dia de tots ells, però no el meu. Sé que endinsar-me en una realitat diferent a la què estic acostumada pot suposar una ferida superficial. Una ferida com les dels nens que cauen dels gronxadors del parc però que de seguida s’aixequen perquè saben que tenen a la seva mare davant seu per passar-li un mocador amb aigüeta fresca per sobre el mal, però el què cura en realitat no és la solució aquosa, sinó allò abstracte que té nom de divinitat o jo que sé què… però per a mi no és pas una divinitat. Per a mi és una infusió a mitja nit que et devora els nervis i et calma la set. En diuen amor maternal en aquest cas, però d’això n’hi ha molts tipus. Repassant-los, com si els mirés en un aparador, en veig un que em fa gràcia. L’he adquirit fa poc però en realitat el vaig provar temps enrere. Com quan vas a casa d’un amic i t’ofereix un cafè molt amarg però que és molt intens i està molt bo. I – afegeix – és del comerç just. No sé què hi té a veure, però sembla simpàtic. I de sobte, segles i mil·lennis després et veus en una botiga solidària comprant aquell cafè. Que penses, ho provaré. I t’acaba agradant tant que el segueixes comprant. Al final m’acabo evadint, sense voler. O potser sí que volia, però no pel fet d’oblidar-me del món corredís i vulgarment dit, estressant, sinó per recordar allò que em venia de gust tastar. Un cafè que no sigui exprés. Que la pressa diuen que mata. A mi m’agrada el cafè amb una mica de llet, calentó si pot ser, i ensucrat. És llavors quan em van venir ganes d’aturar-me i seure al teu costat. Perquè encara que tot corri al voltant, el cafè no es refreda si ets aquí.

Sempre baixava les escales de casa a poc a poc, aguantant el pes del seu cos en l’ampla barana per tal que la fusta podrida dels esglaons no cruixís sota els seus peus. Caminava de puntetes pel passadís, pausadament i tensant els braços resseguint la paret amb els dits de les mans. Arribava a la cuina i obria la finestra lentament per intentar evitar el grinyol que provocaven unes frontisses poc untades. Obria l’armariet de sota l’aigüera i n’extreia la cafetera. Pocs minuts després tota la casa s’impregnava d’una irresistible olor a cafè acabat de fer i els sentits de la resta d’habitants de la casa s’aguditzaven. Començaven els badalls, les voltes dins el llit i les corredisses pel pis de dalt.

Mostra’l tot »