Retruny enllà l’esgarip d’un cor
de mil veus que udolen a deshora
que no ets res més que un bloc
de glaç en plena fosa.
El teu cruixir és sord,
dubtosa és la teva ombra.
I et desfàs sabent-ho:
el paisatge s’assecarà
i el firmament s’apagarà
a la teva esquena.
Però algú exclama, dins teu,
que la fosca es tornarà
a esquitxar tota de gebre:
«On hi ha hagut gel, gelarà!»
Quan la pluja de la tardor
cau sobre les teulades de la ciutat
i la boira senyoreja els camins,
prega per aixopluc
i pica a la porta més propera.
Però no esperis resposta
si l’habitació és fosca
i el terra fred.
Dóna la mà al petit,
ajuda’l a caminar dret
i digues-li que l’Esperança,
qui només ens abandona en la hora de la mort,
no cal cerca-la lluny,
sinó a la nostra porta.
No tenim prou amb la nostra vida!
hem de fer problemes allà on no hi havia?
com poder fer nostra mort no sentida?
cal sentir-se tancat en una gàbia?
No millorem les nostres actituds
cal que us digui que s’ ha de fer?
com ens mostrem davant la solitud?
hem d’ abandonar els nostres afers?
Mostra’l tot »