Quan el sol és en el més llunyà, la calor és més suau, l’aire fa olor a net pel fred i és agradable quedar-se adormit fora de l’ombra. És l’estiu que amaga l’hivern.

L’estiu. De vegades, planejar certes coses és millor que fer-les perquè que mentre les planeges no tens l’horrible sensació que no duraran per sempre.

Cinc dies llevant-nos tard, barallant-nos al llit, jugant a fer teatre, cuinant per nosaltres, fent carreres a la dutxa, explicant acudits. Ni tant sols era estiu.

Quants cops no he sentit la sensació impossible d’estiu durant l’hivern?

Seria pel matí, sobre les onze d’un dia assolellat. Creuaria el port de Barcelona tota sola amb tot el cotxe descapotat fins a recollir-te a l’aeroport. Conduiria al límit de velocitat, o potser més, amb la mà esquerre tallant l’aire seguint el ritme d’una cançó de carretera. Duria les ulleres de sol i el cabell enredant-se al vent sota el mocador blau. Potser fins i tot menjaria un caramel de llimona.

A casa no hi hauria ningú, ells serien fora durant un parell de setmanes. El temps que tu vindries a provar si funcionaria la casa groga d’Arlés.

Desprès faríem un munt de coses entre las que ja vam fer. Tornaríem a disfressar-nos, aniríem a museus, a parcs d’atraccions, a fer volar estels, a prendre gelat, al cinema, a berenar, a nedar, a les biblioteques, a ballar al palau de la universitat, a clubs de jazz, a passejar, de pícnic, a dormir a la platja, als llocs on només si va quan hi ha visites, de llibreries… a qualsevol lloc que ens vingués de gust i ni tant sols t’haurien de fer mal els malucs, tindríem el cotxe.

I jo desitjaria secretament (o potser no) que allò no s’acabés mai.

De vegades em pregunto fins on es pot considerar hivern quan es evident que dins hi ha una mica d’estiu.

Però ara…

Cóm puc parlar-te de les delícies d’una tassa de te bruta o del potencial d’un arc de Sant Martí que ningú està observant?

On s’amaga el motiu d’una flor de paper o d’una mala adaptació d’un record?

I no obstant, només per tu puc fer-ho.

No ets més que una paraula brillant en un petit aparell insignificant i tot i així et sento dins l’estomac. No necessites més.

Quin sentit té seure aquí i ara, només per tu; que aturi la meva vida per actuar de forma patètica i dèbil mentre provo de calmar un rampell?

Com una sola paraula es capaç de crear el sublim, banal, efímer… inútil?

Què puc dir? Conec gent que donaria les seves mans perquè jo fes amb ells el que faig amb tu. Imbècils, ningú sap el millor. Tu donaries les teves per què no ho fes.

I tot i així aquí estic. Inventant metàfores sobre forats en pedres que mai no llegiràs, sent cínica mentre secretament prego per que les meves paraules descriptives siguin mentida.

Aquí estic, sent víctima un altre cop de la més cruel de les meves virtuts, la que em fa crear.

Desitjant que estiguis asseguda entre les fosques butaques del públic.

Desitjant que siguis un dels nombres que em diuen quanta gent llegeix el que escric.

Desitjant que vegis els dibuixos que em vaig ocupar d’amagar només de tu.

Desitjant que formis part de tot i alhora impedint-te que ho facis.

El més cruel no és no poder preguntar-te, el més cruel és no voler que em responguis. Perquè en el fons no hi ha res, perquè l’interior és buit, perquè el més profund és l’aire.

Arribarà l’estiu i ens posarem pantalons curts i estrets, et tornaràs a posar la samarreta de tirants blava i em tornaràs a irradiar amb els teus encants. Tornaré a llegir les teves formes hipnòtiques que a vegades em desperten un instint obscè i em fan pres de l’obsessió per posseir-les, un somni que s’esvaneix només de concebre’l quan m’adono que sóc invisible als teus ulls transparents que cerquen l’èxtasi, que els protagonistes de les nostres pel·lícules troben en el sexe, en emocions més perdurables que l’orgasme.
Arribarà l’estiu i ens tornarem a creure que podem canviar el món, que l’ordre de les coses no és determinant i que les nostres vides de mortals no estan abocades al sofriment. La boja esperança tornarà a omplir els nostres cors de cantarelles que ens faran brindar sota un sol de justícia en un món corromput per la injustícia. Arribarà l’estiu i anirem al parc per pedalar amb les nostres bicicletes que encara puden de noves. La lluïssor encerada dels mànecs ens obligarà a dir que hauríem de repetir-ho i emmudirem davant la insòlita imatge d’un home ajagut sobre una màrfega de papers de diari, amorrat a una ampolla de la qual emana l’olor penetrant dels destil·lats i uniformat amb una samarreta el gruix clarejant de la qual delata haver estat la preferida de tot el reguitzell de germans que ara les veuen venir amagats darrera una pantalla gran d’ordinador d’una oficina claustrofòbica del districte empresarial. Ells són les titelles mutilades que es mouen al compàs d’una economia que requereix una fe cega. Titelles que es pensen que juguen un paper protagonista i es complauen en seguir el guió sense adonar-se que viuen darrera la bambolina.

Mostra’l tot »