Va encendre’s un cigarret, va aposentar-se a la cadira del despatx i va començar:

Quan jugava a futbol feia valer l’aire petulant innat que tenia. Fanfarró de mena, garrell, trepa de proporcions desmesurades, també era un toix rematat, se li notava. Potser sigui aquesta manca de tall mental la que va provocar l’accident. Perquè canviar la roda del cotxe en un carrer amb un pendent tan desfermat, només podia ser obra d’un talòs en tota regla. El resultat de l’accident és prou conegut…

Va apagar el cigarret entre un sospir. No li feia el pes. Va encendre’n un altre, s’aposentà i començà:

A la nit havia plogut. L’olor matutina als carrers era fresca, i es dibuixava un dia nítid, d’aquells en què la lucidesa del paisatge urbà concorda harmònicament amb l’ànima dels seus habitants. El port, la línia perfectament traçada del mar, el passeig, els autobusos i taxis acolorits, els turonets acabats de llevar. I la gentada. Gaudint discretament d’una solitud forjada de complicitat amb l’entorn. I el “barrabum” de les persianes ressonant als carrerons estrets del barri antic…

Va apagar el cigarret i es va preparar un te calent. No el convencia pas. Va encendre’n un altre, va aposentar-se i va començar:

Li acaronava els cabells, i amb els peus, entretant, li friccionava les cames. Més endavant els manyacs disminuïen cap al coll fins assolir els pits, i de les moixaines innocents es passava a les palpejades passionals. El moment culminant de la vetllada però, sempre arribava més tard, quan s’ataüllaven indicis d’avorriment… Llavors encetava la seva carícia predilecte: apropar els llavis al seu nas… Quin nas més perfecte que tenia! Petitet, ajustat, ni arrodonit ni punxegut, repartidor d’harmonia a banda i banda de la simetria facial del qual era responsable directe, un nas d’aparença insignificant, però fonament indestriable de la seva bellesa, n’estava convençut…

Després de l’última xarrupada de te, va fer que no amb el cap. Un cigarret el calmaria. S’aposentà i començà altra vegada:

Calçat esportiu, pantalons curts -la cuixa alliberada a pam i mig del genoll, com els futbolistes d’antuvi…-, samarreta microfibrada, cinta al cap -sí, cinta al cap!- i a córrer. Tanmateix, prompte s’adonava que les cames li feien figa. L’arrencada era ferma, prometedora. Però ai! Flaquejava i no es veia amb esma de continuar. La història es repetia, un dia, i un altre. Era estrany perquè estava habituat a fer esport, així que el mal no venia perquè fos maldestre de mena. Era fotut. I més: començava resolut, s’envalentia…. I arribava la frustració. Així fins que un dia…

Va dir prou. No podia seguir d’aquesta manera. Va tornar a encendre un altre cigarret, va aposentar-se a la seva cadira de despatx i va acabar:

Feia mesos que l’escriptor passava una etapa poc fructífera. D’aquelles obscures, que diuen. Sempre he pensat, però, que dir-ne així detonava un aire de misticisme que jugava a favor dels artistes, àdhuc l’escriptor, i que en realitat no era més que una coartada per no donar compte de la droperia que arrossegava. La mateixa droperia que no li permetia posar-se els pantalons curts, la samarreta microfibrada, la cinta al cap, i anar al gimnàs que tenia pagat. L’obscuritat, però, també podia venir-li d’algun tropell sentimental; s’havia posat gelós d’un amic de la seva xicota. Un morenot d’ulls blaus, cepat i corpulent, de molt èxit entre la concurrència femenina i que, per més inri, era el màxim golejador de l’equip de futbol del barri. Els havia vist junts passar en cotxe i la imatge li havia atiat tots els mals… S’havia trasbalsat fins al punt d’empetitir-se davant del mirall, contemplant la seva desafortunada nàpia i revivint moments indefensos com, quan a l’escola, li deien “nassarut”. Ara que, la inanitat també li venia de la sequera en el terreny sexual; feia setmanes que res de res. Així, un dia plujós, lluny de la seva estimada ciutat que tan enyorava, va decidir trencar la inèrcia negativa amb l’escriptura: L’arrencada era ferma, prometedora. Però ai! Flaquejava i no es veia amb esma de continuar… Tan fotut com estava, fins i tot havia tingut llamineres temptacions de tornar a fumar, després de tants anys…

Vaig pensar que tot allò no importaria a ningú. Vaig encetar un cigarret, em vaig aposentar…

La classe bullia d’emoció i nerviosisme. Era la primera assignatura, del primer any d’aquell màster que es feia per primera vegada a la Universitat de Barcelona. Poc més de trenta alumnes estaven reunits en una aula esperant la seva nova professora. Parlaven animadament, alguns coneguts, uns altres coneixent-se, comentant de què podria anar aquella assignatura anomenada Psicologia i Reaccions Humanes.

No havien passat cinc minuts de l’hora acordada, quan una dona més aviat baixeta, molt prima i de cara allargada i somriure divertit, va entrar a l’aula i es va col•locar darrera de la taula destinada al professorat. Uns tres minuts més tard, la professora va iniciar la classe.

- Bon dia, alumnes. Benvinguts al seu nou curs, a la assignatura de Psicologia i Reaccions Humanes. –Va començar a presentar-se i a parlar una mica de la seu currículum i trajectòria professional. Després, va escriure a la pissarra una única paraula en lletra ben gran: Ansietat. – Doncs bé, el meu sistema d’avaluació serà el següent: Vull que em feu un treball sobre aquest tema: la Ansietat. El treball el teniu que fer com vulgueu, teniu tota la llibertat. Sí? –va assenyalar a una noia que havia demanat el torn de paraula.

- Però, de què ha d’anar el treball exactament? De les reaccions de l’ansietat? De possibles solucions? –va qüestionar.

- Facin-lo com vulguin. Tenen tota la llibertat del món –va repetir la dona.
Aquí es va formar un cúmul de preguntes dirigides a la professora que acabava responent amb la mateixa frase.

- Ah! –va saltar de cop i volta, quan els alumnes ja començaven a recollir i a parlar entre ells sobre aquell treball tan estrany– I pel simple fet de presentar-lo, ja estaran aprovats. –Amb això, la professora va acabar de recollir les seves coses i va sortir de la sala sense respondre cap de les preguntes que li anaven dient els alumnes.

Els dies van anar passant i aquella estranya dona sempre els hi deia que només tenien que presentar el treball, fent-lo com volguessin, i que pel simple fet de presentar-lo ja estarien aprovats.

Els alumnes es posaven cada cop més nerviosos, setembre va acabar i els nois sabien que el treball devien presentar-lo la primera setmana de novembre. Així, es van començar a fer unions, van demanar cites amb la professora, que sempre els hi responia amb la mateixa resposta, com si fos una cantarella que s’havia après de memòria: Facin-lo com vulguin, tenen tota la llibertat.
Tots desitjaven treure una bona nota (i a poder ser, millor que els altres).

Finalment va arribar el gran dia de la entrega i cada alumne va deixar sobre el taulell de la professora treballs del més variat: hi havia dossiers petits, de poc més de vint pàgines, fins un d’una noia que li havia presentant un quadern de més de 200.

El que més va sorprendre a la professora va ser un noi que va entregar un únic full amb una frase impresa: Ansietat: estat d’agitació i inquietud davant d’un possible perill o situació adversa.

La professora va demanar parlar en privat amb aquest alumne per demanar-li una explicació pel seu treball tan estrany. Ell únicament va respondre: Per què esforçar-m’hi? Ja em va dir que era aprovat, no?

Ella no va poder evitar somriure i va acomiadar-se del noi més sorpresa que quan va llegir el seu treball.

A la setmana següent la professora va reunir a tots els alumnes a l’aula i hora acordades el dilluns corresponent, i després d’una curta salutació i sense dir res dels treballs, va presentar un curt discurs:

- Molt bé, volia dir-los-hi que la meva assignatura comença ara. Durant la primera part de la assignatura Psicologia i Reaccions Humanes, volia tractar la reacció envers a la por, l’ansietat i la competitivitat. Per aquesta mateixa raó els hi vaig obligar a fer aquest treball, per què vostès mateixos sentissin aquestes emocions, experimentessin com actuarien en una situació que els hi provoca ansietat i ho tinguessin ben recent per començar l’assignatura, pròpiament dita.

Tota la classe es va quedar en silenci, realment sorpresa, i va ser llavors, quan es va iniciar la classe de Psicologia i Reaccions Humanes.

Friso per veure el teu somriure quan, tot obrint-me la porta de casa teva, intentaràs trobar quelcom per burxar-me. T’encanta portar-me la contrària. Entro a casa i saludo als teus pares que, tot i que sembli que s’ho miren tot des de ben lluny, em tenen ben controlat. Després de comentar la jugada, tens pressa per marxar i dius adéu des del passadís. Al menjador estant, més formal, deixo anar un “que vagi bé” amb una lleu inclinació de cap, que saps que em fa interessant. Darrera teu, vaig cap el cotxe.

Mostra’l tot »

Vet aquí una vegada una dolça noia que, cansada de la fermesa del terra, es decidí per volar.

L’anatomia no li permetia, com a la resta dels humans, però pensava que tenia quelcom més valuós que unes plomes, un cos lleuger i unes ales potents. Ella tenia imaginació.

Passejant per les voreres, gosava deixar el món, sense por, mirant amunt, amunt, molt lluny. Quasi sempre li passava, bé per la seva miopia, bé per les cervicals, que acabava reposant la mirada sobre el cim dels edificis, fossin antics, moderns, de colors, bruts…

Mostra’l tot »