El que estava
ja no hi és
la mar és constantment
un llençol pur
de pura presència
la remor a les meves oïdes
sona melangiosa
mentre s’allunya
i torna si escau
i s’allunya;
la eterna absència
del ser d’aigua
escolant-se’m en cos de llàgrima
per entre els meus dits
bojos d’amor
d’aquest nostre abraç
meu tan sols.
Mostra’l tot »
Poli. Li acabava de dir poli. Una altra de tantes vegades, va pensar. Mai havia entès per què era tan difícil explicar a la gent que un funcionari de presons no era un policia. Si hagués estat policia, segurament no li hauria tocat a ell.
- No sé que està fent aquí- va dir a la dona en un xiuxiueig-, però no tinc temps ni ganes de parlar amb vostè.
Ella no va alterar el més mínim la seva mirada glacial.
- Ja parlarà amb el meu advocat, que ara és també el seu- la fredor de la seva veu competia amb la de la seva mirada-. Jo només vinc a donar-li les gràcies.
Es tractava de la dona d’un antic intern d’aquella mateixa presó. Després de tot, era normal que li agraís el que havia fet, tot i que a ell les paraules d’agraïment no li feien cap mena d’il·lusió. Però el preocupava més la roba que ella vestia.
- No se qui deu ser el seu sastre- li va dir educadament-, però veient-ne la feina, no crec que jo pugui pagar el seu advocat.
Mostra’l tot »
Avui sento com neix un plor al centre de l’estómac.
Sento com s’apodera, a poc a poc, de tot l’espai.
Va creixent dins meu mentre els òrgans s’aixafen
s’aixafen i s’assequen com panses,
i jo vaig omplint-me de crits feréstecs i silenciosos.
Estic embarassada de llàgrimes cristal·litzades
que a cada moviment se’m claven com espines.
Vull tallar el cordó umbilical que em lliga a aquest patiment
i deslliurar-me per sempre d’aquesta angoixa.
Aquest vespre, quan sigui ben plena,
sentiré com em puja pel coll una massa espessa
i després d’uns moviments poc assajats
donaré a llum a aquest plor que em turmenta
i el deixaré morir.
Canta,
la mort canta per no
sentir-me, eixuta, en son murmuri
de llàgrimes trencades.
Algun dia serà meu
aquest cant estèril
i emprendré aquest camí
d’infinites matinades sonores,
per sentir-me i odiar-me
una altra volta,
i aferrar-me amb arrels
al pensament inert de la calma.
Embolicar-se el cos amb la tovallola calenta al sortir de la dutxa és un dels seus moments favorits del dia. A mesura que la humitat desapareix del bany, s’entreveu en el mirall el rostre de la Mila. Crema hidratant, uns tocs de coloret, rímel a les pestanyes i pintallavis vermellós. Pensa que per passar dels quaranta té un cutis prou fi. Avui haurà d’abusar del corrector d’ulleres perquè necessita refer-se del cansament setmanal, agreujat per l’intens dia de feina.
Mostra’l tot »