Un altre cop arribava tard. Els llençols se m’enganxaven de manera que… Au va! No ens enganyem. No tenia ganes de llevar-me. Volia, simplement, anul·lar aquell dimecres insípid. Bé, sigui com sigui, a quarts d’onze ja era a la 210. Sí, a la classe de neuropsicologia amb en Sebastià Delbaño. En general, sóc una persona de remordiments, jo. De debò que sí. Un dia em sabia tan de greu saltar-me classe que vaig trucar al dentista que no hi aniria. Però amb en Sebastià és diferent. Ai, si el veiéssiu…, és tot un personatge. Bé, un personatge… el terme “personatge” se sol aplicar a algú a qui, més o menys, tenim afecte. Diguem que ell és més aviat… patètic. Sí, patètic. Entra a classe amb aires de superioritat i amb roba de catedràtic però amb mirada de déu omniscient… Ai mare… Deixa les seves coses damunt la taula amb elegància d’aprovat que pretén ser d’excel·lent; fa un cop d’ull a les cares dels alumnes o espectadors i, finalment, emprèn els seus discursos ansiosos de ser admirats. El més curiós del tio aquest, però, és que tots els alumnes se l’escolten. Se l’escolten o, potser més aviat s’empassen paraula rere paraula com gossos assedegats. (Ernest, tira-li una goma, és el mínim que es mereix! Fot-li una xinxeta aviam si somriu…) És tan fàcil d’odiar, aquest tipus de gent…
Mostra’l tot »
