Maleïts! Mai aprendreu a viure sense ells. Traïdors! Els deveu tot allò que sabeu. Mes no, vosaltres preferiu ballar amb la disbauxa una estona, beure a galet i anar embriac des del migdia per trobar, a la nit, un forat calent creient que així apaivagareu les vostres miserables ganes i les d’una desgraciada semblant a vosaltres, mentre neix i perdura la ignorància al vostre voltant.

Déu s’endugué ma esposa perquè era més àngel que els àngels. Mes, per desgràcia la seva, no ha pogut veure créixer el fruit de les seves entranyes i això em feu patir molt durant anys. Vosaltres sereu condemnats! Mai tindreu el plaer de conèixer-la. Em sentiu? Anys després, mon fill marxà a la batalla i em deixà en solitud. I ara ja no em queda res en el món tan car com l’amor que ells em donaren.

Com viuré ara? Si les tardes d’hivern eren fredes i pàl•lides, ara seran gèlides i mortals. Moriré. Però no sol. Vosaltres amb mi, jo us acompanyaré al pitjor dels Inferns. Sereu les cendres més menyspreables, ni el mateix Dimoni us voldrà. Jo seré la Mort que us espanta a les nits vora el llit.

Per què heu entrat a casa meva? Per què me’ls heu cremat?

Es fa fosc, gairebé és negra ja
la nit, i tinc fred.
Em fico al llit i és un glaç.
Tu no hi ets.

Sense dir-me adéu vas marxar,
la cara trèmula,
la pell de cera i el cor aturat.
Te n’has anat.

Un buit m’has deixat, sense voler
i és immens.
Tu no hi ets, només el llit, fred,
i el cor atapeït de pena.

Arribo tard a agafar el meu transport habitual. Els meus dos minuts de relaxació en el moment de l’esmorzar, els hauré de compensar amb un sobreesforç, en la locomoció de la meva bicicleta, que gentilment m’ha prestat el servei municipal de bicicletes que l’ajuntament m’ofereix. Arribo treient el baf per la boca, el trajecte de casa al lloc de les bicicletes, es breu, pero jo amb el meu entrepà de xoriço a l’estòmag, em decideixo a agafar aquesta bici que em transportarà al centre de la ciutat.

Mostra’l tot »

El llit estava com l’havia deixat al aixecar-me, gairebé intacta, com acabés d’estendre… Ella es va asseure al costat de la capçalera, estirant les cames, intentant enfonsar el cos, deixant-aclofat amb aquesta morena precisió i cos desemparat . Jo no parava de mirar-la, apreciant-se encara més en aquesta sort, inesperada sort escanyolit, per aquesta companya insòlita i cridanera. Era un moment en que les nostres mirades sentien angoixes de tenir tan poc temps per estar junts. La felicitat entrant en un estat de suspensió, d’aquells que s’han de viure contenint l’alè … de la mirada al petó, un parany pacient que va servir per precedir un altre petó fins a entrar en un món més enllà de la paraula i de les carícies de mans.

Mostra’l tot »

Portava hores caminant. No sabia que fer. La incertesa m’angoixava més que la sufocant calor que patia. No havia menjat res en dies. Quasi no em quedaven forces. ¿Quant de temps portava en aquell immens desert? No ho sabia, ja havia perdut el compte. Però no podia descansar, no tenia tal privilegi. No almenys si em volia salvar.

Mostra’l tot »

La vaig veure a cual d’ull, mentre esperava per facturar l’equipatge. El meu vol a Zurich duia un retard important i començava a estar molt neguitosa. Potser per això, pels nervis que em feien ballar la bala més del compte, no m’ho podia creure. Senzillament, no podia ser. Ja en tenia prou amb arribar tard a la inauguració de la meva propia exposició. A més, aquell mateix matí havia discutit amb en Roger, el meu marit pels motius de sempre, és a dir, per diners, per la seva manca de previsió, més ben dit. La nostra economia era un desgavell pel seu mal cap. Cada cop que invertia, amb el meu permís o sense ell, perdíem un fotimer de calés. N’estava farta. De sobte, la vaig tornar a guaitar.

Mostra’l tot »