Enemic d’estar per casa,

contrincant de sobretaula,

germà:     mimetitzada en el paisatge

-com els ‘jo també t’estimo’-

acabaré desapareixent.

Mostra’l tot »

Coneixes l’essència de les flames del sol?
Rajos de llum creixents enmig de la multitud activa i adormida.

Notes com les fragàncies naixents s’uneixen en perfecta harmonia?
Les partícules, dansant amb l’aire, omplen de vida els porus de la teva pell.

Sents l’alegria dels cossos que floten, com un rierol s’esmuny entre les fines pedres petites i arrodonides?
Les felicitats s’acontenten en aquest somni flàccid.

Mostra’l tot »

Tan pur, tan bufó…
Amb aquella cara tan petita…
Em va mirar amb els seus dos ulls rodons,
i en aquell instant…

Llum!

Sentí una sensació  estranya.
Vaig poder introduir-me en el seu mar, en el seu món,
en tan sols un segon.

Tranquil·litat!

Una tranquil·litat sense sorolls, sense crits…
Tot al seu voltant semblava més bonic, més tendre.
Llavors ja no es visualitzaven llàgrimes.
Tota la obscuritat va desaparèixer per donar pas a un arc iris formidable.

I em vaig sentir bé.

Volia quedar-me allí, en el seu mar calmós i net.
Li vaig transmetre la meva il·lusió, la meva alegria fugaç,

I…

Mostra’l tot »

Hi havia un jardí preciós amb tota mena de flors, que feien un conjunt admirable de colors, formes i olors que emanaven. Quan hi entraves, semblava que t’oblidaves de tot com si estiguessis dins d’un paradís on no existís el temps. El seu amo les cuidava amb molta atenció i afecte, observava i preguntava si faltava alguna cosa perquè creixessin i florissin amb la tota seva capacitat natural i poguessin alegrar la seva vista cada dia. L’estat i la bellesa de cada flor reflectia, com un mirall, el seu organisme corresponent a l’Univers: alguna estrella, algun planeta o el seu satèl·lit. D’aquesta manera l’amo sabia com estava tot en cada moment i podia ajudar-les en cas de necessitat o quan la flor ja no podia superar els seus problemes amb els seus propis recursos. El jardiner sentia una alegria paterna que feia il·luminar el seu cor per dins i els seus ulls per fora quan veia que alguna de les seves flors (plegades eren com si fossin els seus fills i filles i li donaven el seu sentit de vida i existència), després d’estar dèbil i assecada, es recuperava de nou i continuava creixent i florint. El jardiner tenia en compte cada flor dins de mils i mils que l’envoltaven; es preocupava de cada una, encara que fos molt petita, acabés de sortir o estigués a punt d’acabar el seu cicle vital.

Mostra’l tot »

Si escrivís a un full,
en una llibreta,
allò que no em deixa
abraçar la son
crec que es desfaria
la fibra, podrida
de pànic, de pena,
del fàstic de món.
Si a un arbre escrivís
allò que em fascina
en passa-hi la tinta
en faria foc.
Doncs tot cremaria
de mi, d’energia,
de cendra un ocell
aixecaria el vol.
Si escrivís al [teu] pit
allò que et faria,
qui sap si voldries
ni amb llum, ni tot fosc:
Jo t’estimaria,
petons i carícies,
quatre esgarrapades, [dents i mossegades
totes al seu lloc.
Si et pintés els ulls
de verd de maragdes,
les galtes morades,
els llavis vermells,
m’imaginaria
valent, gosaria
cosir-te un vestit
de mots endolcits.
Si escrivís això
no sé què en faria,
potser una poesia
que al punt i final
un joc de papers,
milers de trocets,
que es divertirien
volant cel avall.

S’apaga la ciutat rere la persiana
i el llit m’espera indòmit
sempre.
El cadàver del mirall
s’afaita
que vol estar maco.
Em miro els porus, que quasi em veig l’os.
I mai cap llum il·luminarà així mon rostre
ni la veritat, ni l’èxtasi,
ni la felicitat.
Ni tan sols l’artifici
d’un vers mal fet.
Que no hi ha llum fora
d’aquest vàter cagat.

Tot s’ensorra dins un conjunt blavós.
El cel, el banc, els arbres
el parc i les cares. La gespa, el fred.
Les llums que s’encenen clarejant
l’hivern enfosquit. I els núvols.
Puc sentir els motors, el trànsit.
Com parlen més enllà
la quotidianitat insulsa
-que no hi ha res més-
com tot, sempre,
comença, acaba i continua
així
assegut amb jo.

Has decidit de no morir. Per què fer-ho?
Arribats a un punt, les coses se t’han aparegut clares: entens la vida (explica’m com ho has fet!), coneixes els seus misteris (digues-me’ls!), tens clares les prioritats (com t’envejo!).
Portes anys seguint un fil conductor que, fet de principis entrellaçats i idees aplicades, ha anat teixint cada moment de la teva existència.
Has passat anys fets de somriures, de deures i llibertats, de somnis realistes fets realitat, de sant jordis amb roses i llibres i nadals amb família, de festejos, de matrimoni, de fill, de filla, de nadals amb nens, de nadals amb adolescents, de nadals sense ells, de nadals amb fills i néts.

Mostra’l tot »

La llum de la lluna
em porta records del passat
que mai podré oblidar,
d’un temps on podia estimar
sense por al demà,
d’un nen que somiava
amb tota llibertat,
d’una dolça infància
sense cap mena de maldat,
de jocs d’un infant
sense cap finalitat,
de l’amor d’una mare
què s’ha d’enyorar,
d’un jove enamorat
que tan sols volia estimar,
d’un amor amb puresa
i amb tota innocència,
d’una gran amistat
que no es tornarà a trobar,
d’una gran vida
dedicada a disfrutar,
de la innocència
només trobada en la infància,
d’una vida
ja acabada,
d’un jove del passat
que no volia madurar,
d’un temps que mai tornarà.

Sense explicacions plausibles, sense tenir-ne necessitat, han arribat al joc. I cap dels dos no s’hi resisteix, ans es deixen arrossegar per la suau onejada que se’ls enduu. Cap ànima no busca l’horitzó, ni tampoc l’atrau perdre’l, tan sols cerca el gaudi en les profunditats marines d’uns ulls, potser marrons (poc importa).

Les seves mans s’abandonen a dolceses reprovades per l’esperit, i els seus passos es balancegen a l’embat del plaer. Les mans cobegen el cos, el cos ansia el cos. La carn vol carn.

I tot és mans, cossos, carn i plaer. Tot és roig, i el roig és més blau, més llum, més fosc, més verd que mai. Tot esclata en un continu tic-tac arítmic del què només importa una simfonia a batzegades per a dos oients.

Se sent com l’amor esdevé força i la força se sublima. I és allà, ultrapassats els límits, on tot cau.

Pinta un cel,
que brilli com la mel.
Que no contempli l’absurda existència,
davant la presència
de la misèria.

Mostra’l tot »

Estava a casa, acabant el treball de biologia -això és interminable; avui no dormo- quan, de sobte, se’m va parar l’ordinador i em vaig quedar a les fosques. Havia marxat la llum. Les pupil·les, encara acomodades a la claror que, feia un moment, emetia la pantalla de l’ordinador, s’engrandien a marxes forçades a la recerca d’alguna referència física on situar-se. Mentrestant, el negre ho dominava tot. Tènuament vaig començar a intuir la butaca, potser més pel costum de veure-la al mig de la sala que pel mèrit de la vista, i vaig tornar-me a situar al menjador de casa. La taula. La cadira. L’ordinador. Tot era al mateix lloc. Vaig tocar-ho per assegurar-me’n, com si el meu subconscient temés que la foscor hagués fet desaparèixer els objectes físics. Un cop situada -només ha marxat la llum, he de buscar la manera de veure-m’hi. On guardem les llanternes?-, vaig aixecar-me, mantenint els sentits en estat d’alerta per si succeia alguna cosa estranya. Vaig buscar la paret de darrere meu i, amb aquesta garantia, em vaig arrossegar fins al moble més proper, que estava a quatre passes i mitja.

Mostra’l tot »

La lluna s’amaga,

el sol no hi és,

tothom és fora,

res existeix.

Mostra’l tot »